Observem aquests dies com Laura Borràs, presidenta del Parlament, gesticula aparatosament davant l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC) perquè Pau Juvillà, de la CUP, deixi el seu escó. El motiu s’assembla força al que va expulsar Quim Torra de la política. Si aleshores parlàvem d’una pancarta, ara parlem d’uns llaços penjats a les finestres del despatx dels cupaires a l’Ajuntament de Lleida quan Juvillà n’era regidor.

Tot i que Borràs voldria ser com a mínim Joana d’Arc, el cert és que ella no sortirà gaire millor parada d’aquest envit que el seu predecessor republicà ―i a qui no s’ha cansat de criticar― Roger Torrent. Per molta rabinadura que es faci, la JEC i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ―que és qui va condemnar Juvillà― guanyaran la partida. Entre altres raons, perquè el Tribunal Suprem hi està perfectament d’acord i aplaudeix que s’inhabiliti Juvillà.

Tant li fa que, si volguessin filar una mica prim, es podria discutir si els llaços grocs eren o no eren de signe partidista, ja que és aquesta consideració el que els expulsa de la norma en època d’eleccions. Al meu entendre, els llaços no responien a cap opció de partit, sinó que expressaven una opinió que podia ser compartida (o no) per gent de tota mena i condició. A saber: no vull que els líders independentistes siguin a la presó o, si ho prefereixen: estic en desacord amb la condemna contra ells imposada pel Tribunal Suprem.

Sigui com sigui, ni fiscals, ni jutges, ni els membres d’un òrgan administratiu com la JEC estan disposats a estalviar a l’independentisme ni una sola cullerada de l’amargant purga que creuen que mereix. I si, per ventura, li poden fer empassar alguna que no mereix, també ho faran. Millor que millor.

Així és que l’independentisme es troba davant d’un dilema, tota vegada que no pot fer res de realment efectiu per guanyar aquest envit. Tan sols pot: a) protestar fins a la immolació. Mantenir-se ferm. Plantar cara amb totes les conseqüències per mostrar que es rebutja aquest estat de coses ―la repressió―. Resulta molt heroic, però, a banda de violentar els funcionaris, es fa el joc als adversaris, que, a més del trofeu que buscaven, se’n queden un o uns quants més. O sigui que, en comptes de guanyar per un a zero, ho fan per dos o tres a zero. O: b) protestar però no immolar-se. És el més racional i realista, però no és heroic. L’independentisme està sotmès en aquests moments a un bombardeig i el més intel·ligent és provar de salvar tot allò que es pugui. No regalar res. No immolar-se. Serrar les dents, ser descarnadament pragmàtic i calcular el futur.

Naturalment, cap de les dues opcions és bona. Ni tan sols regular. Però és així com ens trobem. I convindria que tothom ho comencés a entendre, i a pensar i treballar tenint-ho ben present.

El cas Juvillà descriu perfectament la situació, una situació que no la salvarem ni encomanant-nos a imaginàries negociacions amb el govern espanyol ni tampoc cridant una i mil vegades que, si volem, l’Estat es desfarà com un polo de coca-cola a ple sol d’agost.

La dura i crua realitat és que el 2017 l’independentisme ―polítics, no polítics, la gent― es va precipitar i va provocar un xoc del qual ―com molt bé sabia Rajoy i qualsevol que tingui una mínima idea de què és un estat i de què és Espanya― no podia sortir-ne victoriós de cap manera. L’Estat va equivocar-se greument l’1-O, però després la realitat va imposar-se aclaparadorament i l’intent independentista va esdevenir un greu fracàs. Va ser una derrota per a l’independentisme.

El que passa amb Juvillà, el que passa amb Torrent ―a qui es persegueix per permetre un debat parlamentari sobre la monarquia i l’autodeterminació―, el que passa amb Puigdemont, el que passa amb tants altres polítics, alts càrrecs i molts militants independentistes anònims és la torna d’aquell atreviment del 2017. És la factura, certament molt onerosa, que han decidit que l’independentisme, i de pas tot Catalunya ―ells no distingeixen gaire, en realitat―, ha de pagar.

La derrota sempre comporta represàlies. O l’independentisme admet d’una vegada que va ser vençut i que justament està gestionant aquella derrota i les seves represàlies, o trigarà molts més anys dels necessaris per refer-se i recompondre’s.

I, francament, no crec que s’ho pugui permetre.