Més clar, l’aigua. Jordi Sànchez va demanar unitat a Junts per Catalunya perquè la força política impulsada i presidida per Carles Puigdemont li manca justament d’unitat. No repetirà com a secretari general, perquè no l’ha aconseguit la unitat ni tampoc l’aconseguiria encara que continués al capdavant de JxCat. La crida a la unitat que va fer Sànchez el dissabte 2 d’abril a Alcarràs -el poble que dona nom a la darrera i aclamada pel·lícula de Carla Simón- pot ser entesa com l’últim intent del seu secretari general per convertir d’una vegada Junts en un partit que s’assembli al que s’entén arreu que ha de ser un partit.

Junts, que té un parell d’anys, no ha estat mai unit. Simplement, perquè està fet d’una sèrie de components ideològics i estratègics contradictoris. Un dels fets que expliquen aquesta diversitat indomable -que recorre tot el partit, de baix a dalt- és la voluntat de Carles Puigdemont, impulsor i gran líder, de crear una mena de moviment patriòtic que reunís tota mena de sensibilitats independentistes, més que no pas de construir un partit, amb els òrgans i el funcionament intern propis dels partits. Aquesta manera de fer, que d’alguna manera connecta Junts amb la CUP, ha demostrat ser molt poc útil.

Els que van triar Sànchez -Puigdemont, Mas i algunes altres persones influents lligades al món convergent- ho van fer amb la idea, precisament, que imposés prou ordre com per convertir Junts en un instrument operatiu. No ha estat possible, a desgrat que Sànchez és un bon estratega i té una visió realista i pragmàtica de la política. El pacte d’investidura amb ERC, entre d’altres operacions comandades per Sànchez, va ser mal vist i fins censurat per amplis sectors de Junts, sectors de persones sincerament independentistes però capturades per una visió molt amateur -per no dir naïf- de la política.

Jordi Sànchez és algú que ve de l’activisme i de l’esquerra, però avalat des de l’antiga Convergència. Participaria, doncs, dels dos mons. Això, que en principi podria ser un punt fort, l’ha acabat perjudicant, de forma que ni els sectors independents ni els sectors més ‘convergents’ l’han vist mai com algú realment dels ‘seus’. Els anys de presó no han, en aquest sentit, influït gaire.

Qui pot agafar, en el congrés anunciat pel juny a la Catalunya Nord, les regnes organitzatives de JxCat? Puigdemont no en té cap ganes, ni que pogués tornar de l’exili (a mi em costa infinitament imaginar que Espanya toleri aital humiliació, a desgrat dels auguris de l’advocat Gonzalo Boye). De fet, ni tan sols no és clar que vulgui continuar com a president de Junts.

L’opció més plausible i real a dia d’avui -i a falta dels moviments que de ben segur que es produiran d’aquí al congrés del partit- és Jordi Turull. L’exconseller, que va ingressar a presó sent un polític arquetípicament convergent -el dia abans de ser tancat entre barrots la CUP es va negar a investir-lo president de la Generalitat justament per ser ‘massa’ convergent-, però en va sortir sent un activista de cap a peus. Turull, que treballa com advocat, ja no és el que era abans de la presó. Creu que la solució per a Catalunya vindrà dels moviments cívics, de la gent, del carrer, més que no pas dels polítics, les institucions i els partits. S’ha convertit en una personalitat estimada per les bases de Junts, que contínuament reclamen la seva presència en tota mena d’actes i reunions.

Una segona opció és Laura Borràs. El seu personalisme insadollable causa no poques reticències entre els dirigents de Junts. Tampoc no sembla capaç d’assolir el que no ha assolit Jordi Sànchez, és a dir, endreçar Junts. Tanmateix, és algú a qui les bases adoren, particularment aquells sectors -amplis- que es mouen per components sobretot emotius. Ella va ser el cartell electoral de Junts en les eleccions de l’any passat, després d’enfrontar-se en primàries al conseller Damià Calvet, representant del pragmatisme postconvegent. La seva victòria va resultar aclaparadora: 2.954 a 799.

Borràs, però, és a un pas de ser jutjada per la seva gestió a la Institució de les Lletres Catalanes. Se l’acusa de malversació, entre d’altres delictes. No serà fàcil que eviti una condemna, el que la situarà fora de les institucions, però no necessàriament del partit, sempre, esclar, que la seva versió dels fets -segons la qual l’assumpte no és res més que un muntatge repressiu- sigui acceptada a Junts.