Pedro Sánchez va abordar la crisi del Catalangate, que va esclatar amb la notícia dels almenys 65 independentistes espiats, amb silencis i aquella indolència tan pròpia de Mariano Rajoy. En aquest cas, no tant perquè cregui el socialista que molts problemes s’acaben resolent o evaporant sols, sinó perquè es refiava que, un cop més, se’n sortiria. Sempre se’n surt. A més, passa també que Sánchez calcula que ni ERC ni la resta d’independentistes no tenen prou força per fer-li mal de veritat.

Sánchez és conscient que l’Estat té prou poder per treure’s de sobre amb un sol cop de mà qualsevol mosca autonòmica que el molesti una mica més del compte. Això és més cert encara quan parlem del nucli de l’Estat, és a dir, de coses com el CNI. L’arquitectura legal per protegir l’anomenada Casa fa que l’actuació dels espies escapi a tot control democràtic. El blindatge, que va agafat de la mà amb l’opacitat, és total. Dues lleis són els pilars principals d’això, encara que no són els únics. La llei franquista de secrets oficials (1968) i la del mateix CNI (2002).

El segon avantatge de Sánchez té a veure amb l’opinió pública espanyola, que, atès que es materialitza cada quatre anys en forma de votacions, és del màxim interès per a ell. En aquest flanc comptava, com així va ser, que els partits de la dreta i extrema dreta i el conglomerat de mitjans de Madrid que els donen suport es posaria al costat del CNI i no pas dels independentistes escuats. I que la dreta espanyola aplaudiria l’espionatge, com així va ser. Potser espiar independentistes no dona gaire vots a la resta de l’Estat, però el que és segur és que no en resta.

Sánchez també té la situació controlada en el pla polític. Esquerra senzillament no pot provocar la caiguda del tàndem PSOE-Podem. Els de Pere Aragonès i Oriol Junqueras no ho faran perquè això suposaria fer estelles la taula de diàleg, clau de volta de la seva narrativa. De cap manera els republicans obriran tampoc la porta a un govern de PP amb Vox.

No obstant, calia donar alguna cosa a ERC per tal que pugui anar tirant a Catalunya. I aquí arriba la jugada que, si al principi semblava maldestra, després s’ha revelat útil. Així és que el dilluns 2 d’aquest mes, festiu a Madrid, es llança intempestivament la bomba: el president del govern i la ministra de Defensa també han estat espiats amb el programa israelià Pegasus. Ho explica Félix Bolaños, ministre de la Presidència i home de confiança de Sánchez. La maniobra és l’equivalent a fer zàping. Els independentistes deixen de ser protagonistes. Ara ho serà Sánchez, que passa de malvat a víctima, d’espia a espiat. Un Pegasus per l’altre. El segon moviment serà destituir la directora de CNI.

Als sectors més conservadors a l’interior i a la rodalia de l’Estat els sembla antipatriòtica i humiliant la destitució de Paz Esteban, i una concessió intolerable “als que volen destruir Espanya”. A aquests sectors va destinat el missatge que diu i repeteix que a Esteban la fan plegar no per les punxades als mòbils independentistes, sinó per l’espionatge patit per Sánchez (una qüestió, la seguretat de les comunicacions del president, que tot apunta que en realitat correspon a Bolaños). Mentrestant, Robles deixa clar que no comparteix la destitució i recalca que ella és qui ha triat la nova directora del CNI, la seva col·laboradora i amiga Esperanza Casteleiro.

El dimarts 10 de maig, justament el dia del relleu a la direcció del CNI, el diari El País publica una entrevista amb Junqueras. Ocupa la primera pàgina. Títol: “Ayudaremos si hay garantías de que no volverá a ocurrir”. Una de les frases destacades: “Evita [Junqueras] señalar a Margarita Robles: «Sería poco útil que propusiera un nombre»”.

Pedro Sánchez –que de cap manera no vol entregar el cap de Robles– ha aconseguit situar-se entre la dreta tremendista i els independentistes. Tanmateix, podríem dir que a cada bugada, cada vegada que aconsegueix sobreviure, perd un llençol. El desgast del govern espanyol és avui molt important . A més està per veure si ERC, la resta d’independentistes i Podem es quedaran aquí, si es conformaran, després de saber-se, aquest cap de setmana, que el CNI va espiar les negociacions per l’alcaldia de Barcelona el 2019 .

I és que el cas –tot el cas– és d’una gravetat extrema, diguin el que diguin a Madrid i faci el que faci Sánchez. Resum dels fets coneguts fins ara: el CNI ha admès haver espiat, amb l’aval d’un jutge del Suprem, l’independentisme. A més, ho ha fet amb objectius polítics, no pas de seguretat o per conjurar cap greu amenaça. Dels responsables en sabem els noms: Margarita Robles Fernández i Pedro Sánchez Castejón. Sense oblidar el tercer: el magistrat Pablo Lucas Murillo, sense el qual res no hauria estat possible.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)