Fa exactament una setmana es reunien a La Moncloa Pedro Sánchez i Pere Aragonès, i el titular que en sortia és que la taula de diàleg es dedicarà, en primer lloc i amb total prioritat, a la “desjudicialització”. El primer, i més evident, per tant, és que la taula s’ha transmutat. Ara ja no s’hi parlarà del “conflicte”, sinó de les seves conseqüències, és a dir, de com provar d’estovar el càstig, la repressió, derivada de la derrota de l’independentisme l’octubre del 2017. Es dedicaran a buscar píndoles per calmar els símptomes, no pas a tractar la malaltia. La malaltia és molt complicada, i Sánchez no té gens de ganes d’abordar-la ni seriosament, ni mig seriosament. Altra feina té procurant guanyar les eleccions que arribaran l’any que ve.

Tant és així que, poden estar-ne absolutament segurs, si no fos que necessita els vots d’ERC al Congrés dels Diputats, Sánchez ni hauria rebut Aragonès a La Moncloa ni encara menys hauria accedit a convocar la tercera reunió de la cèlebre taula. Necessita els vots per poder arribar amb els menys problemes i destorbs possibles a les autonòmiques, municipals i generals espanyoles del 2023. També hi ha accedit perquè ERC l’hi demana. Els d’Aragonès i Junqueras han basat —amb un entusiasme sorprenent— tota la seva estratègia i sobretot el seu relat en el diàleg i la negociació amb el govern de Madrid. Fins no fa gaire reclamaven parlar de “autodeterminació i amnistia”, cosa que repetien sempre que obrien boca. Ara han canviat de disc i martellegen sobre la “desjudicialització”. Tan encadenada està ERC a la taula de diàleg que, com aquell qui diu, n’ha pregat una nova escenificació a Sánchez i el seu govern. Això a pesar que tot apunta que Sánchez va ordenar al CNI violar els mòbils d’una colla d’independentistes —començant pel d’Aragonès— i els seus entorns utilitzant la força intrusiva brutal del programa israelià Pegasus.

Per últim, cal recordar —cal, realment?— que el govern espanyol no pot “desjudicialitzar” res. És una regla fonamental de la separació de poders. El govern espanyol pot indultar —ja ho ha fet—, però no pot donar ordres a la justícia —i menys a la cúpula judicial, amb la qual es troba enmig d’una guerra oberta i de fa temps indissimulada. Naturalment, la justícia espanyola no acceptarà ni ordres, ni suggeriments, ni tan sols reflexions de Sánchez sobre això que Aragonès i els d’ERC en diuen la “desjudicialització”.

Sánchez podria, en efecte, impulsar una reforma del delicte de sedició, que, tal com està tipificat a Espanya, és una anomalia a nivell europeu. Beneficiaria a gent que és a l’exili i a gent que es troba a Catalunya. Tanmateix, encara que el PSOE estigués disposat a tirar-ho endavant —a desgrat que no està clar que hi hagi al Congrés una majoria suficient que ho avali— i, efectivament, s’aconseguís, suposaria tan sols alleugerir parcialment la persecució judicial contra l’independentisme. Recordem que, de les desenes i desenes de persones que estan ficades en causes judicials derivades del procés, només una part petita hi està per sedició. Què passarà amb els acusats per altres delictes, com el de malversació, per exemple?