Ella, el seu cercle de confiança i el club de fans ho desitjaven, però el govern entre ERC i Junts per Catalunya no es va trencar arran de la suspensió de Laura Borràs com a diputada i presidenta del Parlament. Diria que ni tan sols va tremolar. El vot d’ERC a favor de la suspensió no es va considerar prou motiu per engegar-ho tot a rodar. Tot i algun intent poc convençut i algunes declaracions públiques, el gruix dels que manen a JxCat no va considerar ni per un moment trencar amb ERC per Borràs. Potser la possibilitat que la justícia la pugui condemnar pels delictes que se li imputen, ocorreguts durant la seva etapa a la Institució de les Lletres Catalanes també hi va influir, qui sap. Això sí, aquells dins de Junts a qui tocava fer-ho van sortir, disciplinats, a donar-li suport.
L’afer Borràs, però, sí que va contribuir a tensar les relacions entre les dues formacions que governen Catalunya. Ara, la renúncia del president Pere Aragonès a participar en la manifestació de l’Onze de Setembre ha escalfat encara més l’ambient. La decisió d’Aragonès ha estat motivada per la duríssima crítica al govern català i als partits independentistes, molt particularment a ERC, llançada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), convocant de la manifestació. Junts, per la seva part, ha preferit fer l’orni i acudirà a la cita (per tant, mig govern i serà i l’altre mig no). Qui no s’ha fet l’orni ha sigut Borràs, que ha aplaudit sense complexos les crítiques de l’ANC, crítiques que ella repeteix —com va fer aparatosament a la Universitat Catalana d’Estiu— en la multitud de trobades i altres esdeveniments en què continua participant, sempre, val a dir, amb prou èxit de públic. Es comporta Borràs, doncs, com si ella no fos la presidenta de Junts, sinó d’un partit imaginari o encara per néixer.
Aquest agost, Jordi Turull, el secretari general de Junts, va donar un ultimàtum a ERC en una entrevista a Catalunya Ràdio. Es va referir a tres grans àmbits i va exigir als republicans una rectificació: compliment de les parts que no s’estan complint del pacte de govern, un major accent del govern en la independència i que es deixi d’excloure Junts de la taula de negociació amb el govern de Pedro Sánchez. Més tard ha deplorat la manca de coordinació entre les dues formacions al Congrés de Madrid.
En paral·lel, hi ha part de JxCat —els fans de Borràs entre ells— que vol que se sotmeti a votació de les bases del partit la continuïtat o no de l’aliança amb els republicans.
Però, li convé a Junts sortir del govern de la Generalitat, trencar-lo, es precipiti així o no la caiguda del Govern? Al meu parer, trencar amb ERC —diguin el que diguin els lauristes i altres irredemptistes— presenta a priori més inconvenients que avantatges.
Per començar, en termes estrictament pràctics, no és el mateix afrontar el pròxim cicle electoral —amb inici previst per al mes de maig— des del govern que des de fora. En segon lloc, els ciutadans tendeixen a castigar, a culpar del naufragi, aquell soci que n’obre la via d’aigua definitiva, és a dir, a la formació política que trenca. El que se’n va de casa, per dir-ho així. En tercer lloc, cal tenir present que Junts té un problema electoral greu i clar: ni Turull (inhabilitat) ni Borràs (pendent de judici) poden ser el candidat de Junts a presidir la Generalitat. Per tant, caldrà ‘construir-ne’ un. I aquesta és una operació que no es completa de pressa i corrents o en quatre dies: requereix temps i també planificació. ERC, en canvi, té aquest extrem perfectament resolt. No sols compta amb un candidat, sinó que ja ocupa la presidència de la Generalitat.
Finalment, però no menys rellevant, resulta que Junts té alguns consellers que destaquen en l’executiu per la seva bona feina. Seria estúpid malbaratar aquesta bona feina abandonant les conselleries. En aquest punt estaria bé, dit sigui de passada, que Jordi Puigneró aprofités la seva posició i exercís amb més força i determinació el rol de vicepresident i número dos del govern de Catalunya.