Els afiliats de Junts per Catalunya estan votant si prefereixen que el seu partit continuï formant part del Govern de Catalunya o en surti. La direcció de Junts ha deixat la decisió en les seves mans en un acte que es pot veure com una manera de treure’s les puces de sobre —atesa la divisió que hi ha entre els que manen—, com una mostra de bona praxi democràtica o com totes dues coses alhora. El problema és que Junts es troba en una situació, d’aquelles que a vegades es donen en la vida, en què has de triar entre dues opcions aparentment dolentes. Així, els seus afiliats han de discernir quin és el menys dolent de dos camins amenaçadors. És, si es fa amb el cervell i no amb l’estómac, un càlcul complex, amb moltes variables i, a més, amb un grau d’incertesa elevadíssim i inevitable. Tant si finalment JxCat abandona el Govern com si opta per restar-hi, les perspectives són ombrívoles.

Com és que Junts es troba en un embolic tan poc favorable, tan perillós? El primer que cal tenir present, molt, és que a la cúpula de JxCat hi conviuen dues sensibilitats molt diferenciades. D’una banda, la més emparentada amb l’esperit de Convergència, més institucional i pragmàtica. I, de l’altra, la més activista, més irrealista i que aposta per la confrontació amb l’Estat. Una sensibilitat i l’altra —un sector i l’altre— estan plenament d’acord en el que és el motiu del conflicte amb ERC, això és, que els republicans no compleixen alguns punts essencials del pacte de govern que va fer possible la investidura de Pere Aragonès i la conformació de l’executiu actual.

Com és natural, els que més van pressionar per reclamar a ERC que fes honor a la seva paraula va ser el sector activista, que exigia a Junts que es plantés. Així, entre altres ocasions, Junts per Catalunya va reclamar explicacions públicament a Esquerra el 29 d’agost i també després del darrer Onze de Setembre. Esquerra va continuar tothora fent la viu-viu i desatenent les exigències de Junts.

Així és com s’arriba al debat de política general de la setmana passada. Aragonès continua fugint d’estudi. Farts de la situació, es decideix advertir Aragonès solemnement i davant la Cambra que, o bé els fan cas, o li hauran de demanar que, com a president, presenti una qüestió de confiança.

Aquí és exactament quan Junts es col·loca en un parany i queda en mans d’Aragonès. El president, veient que té una posició guanyadora, executa moviments ràpids i ferms. El més important, destituir fulminantment el seu vicepresident, Jordi Puigneró, de Junts.

Què aconsegueix amb això? Doncs obligar JxCat a triar, com dèiem, entre un mal i un mal pitjor. Al mateix temps, força una discussió endimoniada entre les dues faccions de Junts. En aquest punt connectem amb el començament d’aquest article: els qui manen a JxCat decideixen no decidir i traslladen la decisió als afiliats, tot amortint, almenys de moment, la potencial batalla interna.

Mentre a Junts uns i altres fan campanya i esgrimeixen arguments a favor de quedar-se al Govern o bé de sortir-ne, Aragonès, Junqueras i ERC s’ho miren amb un posat entre displicent i satisfet. Veure com Junts s’escalda en l’oli que els juntaires mateixos han vessat els resulta un deliciós espectacle.

Els d’ERC corren el risc, però, de pensar que, al revés del que els passa a Junts, en la situació actual tot són avantatges per a ells. Si els de JxCat surten del Govern, es diuen, millor: governarem sols, arribarem a acords amb el PSC i els comuns, i els postconvergents es moriran de fàstic com a tercera i irrellevant força del Parlament. Si, contràriament, es queden al Govern, ho faran amb la cua entre les cames, havent hagut de reconèixer l’autoritat del president Aragonès i havent renunciat ‘de facto’ a la tabarra dels incompliments.

Però, esclar, tot això és pura teoria. Tot això és sobre el paper. El futur no el sap ningú. Com dèiem, la incertesa és molt gran. Perfectament podria succeir, a desgrat que ara no ho sembla, que, sigui quina sigui la seva decisió final, Junts se’n surti i finalment qui, contra tot pronòstic, perdi la partida sigui ERC. La mateixa ERC que en aquests moments està tan pagada d’ella mateixa. El temps i l’atzar ens ho diran.