Soc, em compto, entre els ingenus que van creure que els diferents actors de l’independentisme podrien, atesa la transcendència del que tots ens hi juguem, fer un reset, tornar a començar, i escombrar el rancor i els comptes pendents del passat. Tan gran és la meva ingenuïtat que ho vaig tornar a pensar quan va començar l’actual legislatura. No cal dir que em vaig equivocar de mig a mig. La fractura no s’ha reparat, tot al contrari, de manera que la dinàmica de la confrontació ha anat cada vegada a més. En aquesta espiral suïcida hi perd —no cal dir-ho— l’independentisme en el seu conjunt i només hi guanyen els seus adversaris, començant, si parlem de Catalunya, pel PSC.
La última mostra d’aquesta dinàmica malaltissa s’ha donat amb l’anunci, la setmana passada, de l’eliminació del delicte obsolet de sedició i de la reforma del de desordres públics. S’ha posat sobre la taula, així mateix, la possibilitat de tocar el delicte de malversació, tot revertint els canvis que hi va fer el PP el 2015.
Cada actor independentista ha reaccionat no segons els fets ocorreguts, sinó atenent exactament als seus interessos, que passen en gran mesura per satisfer la seva gent, o sigui, per dir exactament allò que la seva parròquia vol sentir. Immediatament, els seus altaveus, especialment a través de xarxes com Twitter, s’han posat a martellejar els arguments interessats d’uns i altres. Així, mentre que per a ERC i els seus els canvis legals són la demostració que la taula de diàleg i, en general, la seva estratègia és un enorme encert; per a Junts per Catalunya i la CUP, el que s’ha anunciat portarà una tempesta de desgràcies, tal com també diu l’Assemblea Nacional Catalana, que ha trigat un milisegon a anunciar una manifestació. Mentrestant, Òmnium ha provat de situar-se en un terreny entremig, advertint dels possibles riscos potencials.
D’aquesta manera, podem observar clarament com, donats literalment els mateixos fets, la mateixa situació, la mateixa realitat, uns es presenten com a herois de la pàtria —Pere Aragonès i els seus—, mentre que els altres els titllen de traïdors impresentables, tot acusant-los, entre altres perversions, de facilitar la captura de Carles Puigdemont. Cada afirmació d’uns és enèrgicament rebatuda pels altres, tot component una escena que per al ciutadà del carrer no sectaritzat —que vull pensar que encara és la majoria— resulta incomprensible, absolutament desconcertant, intel·ligible. Tots plegats demostren viure en mons paral·lels i absolutament diferents, incapaços ja de transitar terrenys compartits. A la manera de Donald Trump, uns i altres consumeixen els seus corresponents “fets alternatius”.
Les opinions sentencioses, contundents i completament oposades no paren de rajar, amb un cabal generós i contaminant, també mentre escric aquestes ratlles. No són arguments que brollin de l’anàlisi dels fets, sinó són fabricats per defensar la posició prèvia.
Són, som, molts els que ara, igual que abans, es pregunten, ens preguntem, fins quan ha de durar aquesta guerra absolutament boja a l’interior de l’independentisme. Una guerra que, a banda, d’absurda i fastiguejadora, està causant una destrossa tremenda i unes ferides que tardaran una eternitat a curar-se.
Personalment, soc incapaç d’esbossar una resposta, ni d’imaginar un itinerari que ens pugui acostar a la solució. El que sí que em sembla clar —i em dol moltíssim haver de donar la raó als que fa molt temps que ho diuen— és que amb els actuals líders, i especialment amb els que van ser protagonistes de l’octubre del 2017, no ens en sortirem. La raó és simple: han tingut moltes, moltíssimes, oportunitats de canviar, de corregir la seva actitud i n’han estat incapaços. Han demostrat ser incurables. Mereixen que els agraïm moltes coses i també que els en retraiem algunes altres, certament. Però el que no mereixen —atès el seu comportament al llarg dels últims cinc anys— és continuar movent els fils de la política d’aquest país. Cal altra gent.