Convergència Democràtica mai no hauria hagut de canviar de nom. Va ser un error. No ho dic jo. Ho va dir l’altre dia, ben clarament, Xavier Trias, després de confirmar que provarà de tornar a ser alcalde de Barcelona. Com vaig escriure en una altra banda, Rocky Trias torna al ring. L’exconseller va recordar que el PP i el PSOE també han tingut problemes de corrupció i que a cap d’ells li va passar per la barretina rebatejar-se. De Convèrgència Democràtica de Catalunya, el que n’ha quedat és Junts per Catalunya, on conviuen distintes famílies i, bàsicament, dues ànimes: la més convergent i pragmàtica i la més extremada i impacient. És evident que l’entrada a la pugna de Trias multiplica l’interès de la contesa barcelonina. Qui va ser alcalde de la capital de Catalunya entre el 2011 i el 2015 no ho té gens fàcil. Junts per Catalunya és un giny difícil de descriure. A més, va decidir entregar el govern de la Generalitat a ERC —un altre error monumental—, cosa que el debilita de forma evident. En les últimes eleccions municipals, aquest grup polític ha anat traient resultats cada vegada pitjors: 14, 10 i, en les darreres eleccions, el 2019, només 5 regidors. Aquestes quatre dades fan senzill d’entendre perquè hi ha hagut tantes persones, del carrer i també amb poder, que no han deixat d’animar Trias a presentar-se. Sense la potència de la “marca” Trias, Junts per Catalunya no té res a pelar. És un d’aquells casos que es donen força sovint en política, on el candidat té més força i arriba més enllà que el partit amb què es presenta. És justament per això que Trias ha pogut imposar les seves condicions a l’hora de definir el projecte i construir la seva candidatura.

Dos elements importants que determinaran el major o menor èxit de la candidatura de Trias són, per una banda, la capacitat que tingui per polaritzar la campanya, tot presentant les eleccions com una tria entre dos models: el seu i el de Colau. I per l’altra banda, quins perfils acompanyaran el candidat juntaire en els comicis del maig que ve. Quant al primer punt, Trias ha d’aparèixer com l’alternativa al model —si en podem dir així— de ciutat dels comuns i de Colau. Que el PSC governi amb Colau i que ERC hi col·labori assíduament causarà problemes a aquestes dues opcions a l’hora de desmarcar-se de Colau i presentar-se com a alternativa. Trias, se suposa, recordarà constantment a Jaume Collboni i a Ernest Maragall que han donat suport a l’alcaldessa. Pel que en sabem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, les persones que acompanyaran Trias en la candidatura tenen un perfil força jove, amb preparació i experiència i, ideològicament, molt semblants al que seria Convergència avui si, després de la confessió de Jordi Pujol el 2014 sobre la deixa del seu pare, Artur Mas no hagués decidit enterrar-la i fer néixer el PDeCAT. Amb la naturalitat que tant el caracteritza, Xavier Trias s’autodefineix com “un convergent”, i ni li ha passat pel cap que hagi de demanar perdó pel fet de ser-ho.

Des d’aquella decisió de Mas han passat moltes, moltíssimes coses en aquest país. Tantes, que és absolutament quimèric imaginar el retorn de la Convergència dels temps de Pujol i Mas. Aquesta qüestió no és sobre la taula. En canvi, el que sí que s’està dirimint —el que sí que cal que es dirimeixi a Junts per Catalunya— és quin tipus de principis i valors són primordials. I quin és el projecte polític que s’ofereix als ciutadans. En aquest context, és molt rellevant que Trias —un liberal més socialdemòcrata que conservador— encapçali la candidatura de JxCat a Barcelona i el que aquesta operació implica per a Junts. No sé si Trias té possibilitats reals o no de tornar a guanyar l’alcaldia. Tanmateix, si Trias i el seu equip obtenen un bon resultat a la capital, això sens dubte ajudarà a aclarir què és Junts, què proposa i com hi vol arribar. Aleshores, potser, la marca “Junts per Catalunya” començarà a revalorar-se i, en comptes de ser un llast, esdevindrà un aval que ajudi nítidament a guanyar la confiança i els vots dels ciutadans.