La decisió d’ERC de mantenir Ernest Maragall com a cap de cartell per Barcelona es pot deure a un grapat de factors. Pot ser que ningú no veiés a venir, o no es cregués del tot, la candidatura de Trias, que ha estat com llançar un roc en un estany tranquil. O potser a ERC van arribar a la conclusió que no el podien rellevar, que hi havia una mena de deute moral amb ell, després que fa quatre anys el mercenari Manuel Valls donés l’alcaldia a Colau. O, senzillament, no disposaven de ningú clarament millor per convertir-se en alcaldable. Tal vegada, que Maragall repeteixi com a candidat es deu a una combinació de tot plegat.

Sigui com sigui, hi ha la sensació, que els sondejos que fins ara coneixem corroboren, que Ernest Maragall té poques possibilitats de repetir la victòria que va aconseguir a les eleccions municipals de Barcelona. Tot porta a pensar que el seu moment ha passat, ha quedat enrere, i que tot allò que abans el feia un candidat potent ha desaparegut, s’ha fos. Fa quatre anys, els que manen a ERC ho van veure clar, i per això van forçar la màquina perquè el candidat acabés sent Ernest Maragall i no Alfred Bosch, malgrat que aquest segon havia guanyat les primàries. Ara és com si els elements que el 2019 es van conjurar per fer-lo guanyador, li anessin en contra. Com si res fos ja com abans. S’esvaeix de moment el somni republicà de manar a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume. En aquest context, el lema “Maragall, més que mai!” no seria res més que un reconeixement voluntarista de com de difícils s’han tornat les coses.

Un factor fonamental en les eleccions del pròxim mes de maig és la figura d’Ada Colau. La líder dels comuns ha aconseguit, del 2015 ençà, generar una notable polarització a la ciutat. Hi ha els que en són partidaris, i fins i tot aquells que l’adoren, però també hi ha molts barcelonins que en desconfien o, directament, no la poden veure. Molts a qui no els agrada ni la ideologia que exhala l’alcaldessa —i els seus correligionaris— ni, encara menys, les seves propostes i actuacions sobre Barcelona. Per entendre’ns, a molts els cau malament ella, però encara a molts més els irrita, per exemple, el seu famós “urbanisme tàctic”.

Aquesta polarització ha generat una vacant, ha generat un buit. A Barcelona li calia algú que interpretés el paper d’anti Colau. I vet aquí que el retorn de Xavier Trias encaixa, s’ajusta com un guant a la necessitat d’un personatge que pugui capitalitzar el malestar congriat i que encarni un tarannà i una forma de veure la ciutat completament diferent. Podríem dir, tibant una mica l’argument, que les perspectives favorables de Trias es deuen en bona part al fet que Colau i els comuns, i no una altra persona o un altre partit, hagin governat la capital de Catalunya durant els últims temps.