Vertigen. Aquesta és la paraula que potser recull millor el sentiment que amara el debat sobre la dita intel·ligència artificial. El vertigen és present en la immensa majoria de reflexions, ja sigui d’experts, pensadors, polítics, periodistes o la resta de ciutadans. La raó és ben senzilla. Les funcions de la IA evolucionen a una velocitat molt superior a altres innovacions anteriors. A més, ningú no és capaç de preveure o imaginar, tampoc els enginyers especialitzats, fins on ens conduirà aquesta tecnologia.

El vertigen és tan gran que més de mil experts de tot el món han reclamat, en una carta oberta, una moratòria de sis mesos, una pausa, per tal que tots plegats reflexionem sobre les potencials conseqüències de la intel·ligència artificial. Abunden també els que criden a reaccionar fermament abans que sigui massa tard. La IA està sent impulsada fonamentalment per les grans companyies tecnològiques i per una fenomenal allau de milions en inversions.

En aquest context els dobladors espanyols llançaven fa uns dies un crit d’alarma. La seva inquietud, com la dels professionals de doblatge de tot el món, és clara: pateixen davant la possibilitat que la intel·ligència artificial els acabi substituint –és a dir, que les pel·lícules i les sèries del futur les dobli un robot– i la seva activitat esdevingui residual. Les pors dels professionals del doblatge són compartides per molts altres treballadors, tant en feines repetitives com més creatives. Es diu que pràcticament tots els sectors rebran l’impacte de la IA. D’una manera o altra, el desenvolupament d’aquesta tecnologia transformarà la nostra vida radicalment, tal vegada més que cap altra cosa abans.

Com que és impossible fixar-se alhora en tots els canvis, concentrem-nos, per exemple, seguint el fil de la inquietud dels dobladors, en els avenços lligats a la veu. En concret, en la capacitat de les màquines per poder expressar-se de forma que un humà sigui incapaç de distingir si s’està comunicant amb un robot o amb una altra persona (en això consisteix el cèlebre test de Turing).

Imaginem que a la Margaret se li ha mort el marit, l’Edgar. El seu dolor li resulta insuportable. Està sumida en una fosca depressió. Fins que, navegant per internet, topa amb el que creu que tal vegada suposarà un alleujament. Es tracta d’un xatbot que pot conversar amb ella en el seu idioma. Pagant una mica més, el programa farà la mateixa veu del seu marit. Només cal un arxiu d’àudio –missatges de veu a WhatsApp, una gravació sonora, un fragment de vídeo– amb la veu de l’Edgar. Dubta. Però, atrapada en la desesperació, ho fa. En només uns minuts, l’aplicació està llesta.

–Hola, Edgar.

–Hola, estimada, com ha anat el dia?

La Margaret passa llargues hores parlant amb l’Edgar digital. Rememora la seva vida de parella i revisita els seus records. El robot va acumulant dades. En conseqüència, el que diu s’assembla cada cop més al que diria el malaguanyat Edgar. No sols això: la companyia de xatbot ha demanat a la Margaret poder disposar de tota la informació que tingui de l’Edgar en format digital: correus, fotos, vídeos, el seu historial en xarxes socials, el que hi hagi a internet… Al cap d’unes quantes setmanes, efectivament l’Edgar digital parla com l’Edgar real.

La Margaret està encantada. És com si el seu marit fos viu. La suggestió és tan intensa que arriba un dia en què la Margaret acaba confonent realitat i artifici. I actua com si fos realment amb el seu home amb qui conversa. Aleshores, li ofereixen fer un nou pas: poder parlar amb una imatge de l’Edgar. Una holografia perfecta li permetrà veure el seu marit. La imatge farà els mateixos gestos i es mourà igual, i, si ho desitja, tindrà mida natural. A més, l’holograma envellirà al mateix ritme que la Margaret. Avui, les bases tecnològiques per fer-ho possible tot plegat ja existeixen.

La difuminació de la frontera entre realitat i ficció és només un dels grans reptes a què ens sotmetrà la IA. Hi haurà moltes coses, veus, imatges fixes i en moviment, textos escrits, etcètera, que no sabrem si són reals o no. Les pel·lícules o sèries doblades per robots en són un exemple. N’hi ha més. Suposem que algú li telefona a vostè, amable lector, amb qualsevol excusa, i vostè hi manté una conversa. Si s’enregistra la trucada, podrà reproduir exactament la seva veu i utilitzar-la per suplantar-lo davant, posem per cas, el seu banc o la seva companyia de gas. El mateix serveix per a la imatge de qualsevol de nosaltres. Pot ser capturada i incorporada, per exemple, a un vídeo pornogràfic per escarnir-nos a través de les xarxes socials o fer-nos xantatge. De fet, això no només és possible. És exactament el que li va passar a la periodista índia Rana Ayyub el 2018. Se’n diu deepfake (ultrafals, ultrafalsificació). Com dèiem: vertigen.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)