Una de les frases més celebrades del president Tarradellas és aquella que dicta que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul. No sé —però no hi confio— si Ada Colau és gaire coneixedora de la biografia del president exiliat. Josep Tarradellas, com a figura política, presenta bastants clarobscurs i pot ser criticat per unes quantes coses, però va saber mantenir, en tot moment, la seva dignitat personal i també la dignitat de la presidència de la Generalitat, malgrat les dures circumstàncies. Tarradellas va aguantar estoicament molts anys a l’exili francès. Amb escassos recursos i, val a dir, en força solitud. No va desesperar i finalment una carambola de la història, que segur que ell mai no havia ni tan sols imaginat, li va regalar l’oportunitat somiada.
El cas de Colau és el contrari. Després d’anys de crítica molt agressiva, bel·licosa, contra les institucions com a activista antidesnonaments, va arribar a l’alcaldia tot exhibint la superioritat moral sobre la resta del món que certa esquerra creu que l’engalana. Ella encarnava el poble i, la resta, era la casta. Va complir un primer mandat i després va poder continuar durant quatre anys més gràcies al vot del PSC i del nefast Manuel Valls. No en va tenir prou i va demanar als militants de Barcelona en Comú que l’autoritzessin a tornar-se a presentar per tercer cop (el partit té limitats els mandats a dos, vuit anys). Vet aquí, però, que ella ambicionava fer-ne dotze com a mínim.
Quan es va iniciar la cursa cap a les eleccions municipals del maig, Colau, amb astúcia, va comprar de seguida el plantejament de Xavier Trias: o Colau o jo. Creia Colau que li anava bé reduir la lluita a una cosa de dos. Un duel. De fet, va arribar a pensar-se que guanyaria, com algunes enquestes apuntaven. Calculava, a més, que si quedava segona per darrere de Jaume Collboni, ella continuaria remenant les cireres, ja que el pacte entre socialistes i comuns estaria cantat. Però el 28 de maig va arribar el gran disgust. No és que perdés, és que va quedar tercera, per darrere de Trias i de Collboni. Això li complicava moltíssim les coses. Aleshores es va agafar al recompte, amb l’esperança de passar per davant de Collboni, del qual la separaven un grapadet de vots. Però el recompte va deixar les coses exactament tal com estaven. No va canviar res, com tampoc ho va fer el recurs que Barcelona en Comú va presentar davant la Junta Electoral de Barcelona per intentar guanyar cent cinquanta vots vitals. La Junta va descartar la reclamació i va ratificar els números existents. Aquesta flauta tampoc no va sonar.
Mentrestant, aquesta servidora altruista i sacrificada dels veïns i les veïnes, dels barcelonins i les barcelonines, de la gent, insistia enèrgicament que calia que les forces “progressistes” —o sigui, d’esquerres— pactessin i es constituís un govern municipal entre socialistes, comuns i ERC. De seguida va quedar clar que els republicans, estropellats per uns resultats pèssims a les eleccions, no estaven gaire inclinats a col·laborar.
Però ella no va abandonar el seu afany. L’última contorsió, que trepitja els límits de l’escrúpol intel·lectual i ètic, és la d’aquesta setmana, consistent a intentar engalipar el PSC i, sobretot ERC oferint-los trossejar l’alcaldia en tres parts. Segons aquest esquema, Ernest Maragall seria alcalde durant un any. Després, ho seria ella, un any i mig. I finalment, li tocaria el torn a Collboni, el restant any i mig. Oferta tres per un. ¡Me los quitan de las manos! L’esperpent és de traca. El missatge, també clar: qualsevol cosa per poder seguir manant, arrapada a la trona, trepitjant catifa. On queda la superioritat moral? I la dignitat tarradelliana? El pitjor de tot, sens dubte, és sentir l’alcaldessa en funcions explicar, amb el seu to de mestre de primària i fingint un convenciment total, que aquest esguerro, aquesta cafrada, és la millor fórmula per conduir Barcelona a bon port. Una pensada fenomenal. Ni el PSC ni ERC, esclar, s’hi han sumat. Hi ha determinades superxeries que són immenjables.