A mesura que transcorren els dies sembla fer-se més evident que l’avançament electoral dictat per Pedro Sánchez serà decisiu per convertir Xavier Trias en el nou alcalde de Barcelona, responsabilitat a la qual tornarà després de ser-ne desallotjat el 2015. Sánchez i els pèssims resultats obtinguts diumenge per ERC a Barcelona —i en el conjunt de Catalunya, amb més de 300.000 vots perduts— són dos factors que avui semblen (quasi) incontestables. Com vam apuntar en una anàlisi d’urgència escrita la mateixa nit de l’escrutini, tota la pressió s’ha orientat a Esquerra per tal que impedeixi, de la mà de socialistes i comuns, que Trias esdevingui alcalde. Aquestes pressions han fracassat, almenys fins al dia d’avui.

ERC, pendent d’una reflexió interna més profunda i global sobre el que està ocorrent, ha decidit que, davant de la greu patacada de diumenge, el més prudent és replegar-se sobre el que és el nucli central de la seva identitat política: l’independentisme. En aquesta línia, ha executat el moviment tàctic —a través fonamentalment del president Pere Aragonès— d’allargar la mà a Junts, la qual cosa implica, naturalment, permetre que Trias aconsegueixi l’alcaldia. No ha fet cas, doncs, a les apel·lacions de Jaume Collboni i Ada Colau per conformar una majoria de forces “progressistes” —mot que aquí s’ha d’entendre com a sinònim de “partits d’esquerres”. Colau crida a confegir un pacte tripartit (PSC, Barcelona en Comú i ERC) malgrat que el seu model de ciutat ha estat clarament rebutjat a les urnes. Al seu torn, Collboni reclama també un acord entre perdedors, tot i haver promès en campanya que, si no guanyava, se n’aniria a l’oposició. ERC va rebre diumenge un cop fort i s’ha situat a la defensiva, el que fa perfectament comprensible que no vulgui saber-ne res, d’una maniobra tan poc estètica com la d’apartar Trias.

És obvi que la posició adoptada per ERC parteix de la consideració que una bona part del seu electorat s’ha quedat a casa fastiguejat, entre altres coses, per la falta d’unitat i les constants picabaralles entre independentistes. Conjurar-se contra Trias molt probablement accentuaria aquest descontentament i desencadenaria un nou càstig en les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Un mal resultat al juliol debilitaria ERC, que tindria menys capacitat de plantar cara a un eventual govern de PP i Vox, així com, si no fos aquest el cas, de continuar exercint el rol d’aliat principal de Sánchez a Madrid.

Igualment, la cúpula d’ERC ha tingut en compte que contribuir a prendre a Junts per Catalunya l’alcaldia de Barcelona podria fer que la formació de Jordi Turull i Laura Borràs decidís tornar-s’hi i prioritzar els pactes amb el PSC. Cal considerar que el mapa polític municipal resultant de les eleccions celebrades diumenge a Catalunya està més fragmentat i és més complex que abans. Això, a la pràctica, fa que decidir l’alcaldia en molts llocs sigui cosa, bàsicament, de tres: socialistes, Junts i ERC. Si Junts decideix tancar sistemàticament acords amb els socialistes, els republicans poden perdre una gran quantitat d’alcaldies, i el corresponent poder real sobre el territori.

A pesar de tot plegat, les cròniques ens informen dels continus moviments de Jaume Collboni, que no es conforma ara a asseure’s als bancs de l’oposició. Així, els socialistes, veient molt difícil arribar a tòrcer la voluntat d’ERC, han anat a trucar a la porta del PP. De nou, les eleccions del 23 del mes que ve juguen a favor de Trias. ¿O és que algú creu que el PP, en plena precampanya de les eleccions espanyoles, regalarà Barcelona als socialistes, és a dir, a un Pedro Sánchez al qual es disposen a treure de la Moncloa utilitzant ferotgement les armes que facin falta? No sembla lògic. Mentrestant, per la seva banda, Sánchez ha traslladat totalment la seva atenció a les eleccions de juliol, cosa que fa que prendre Barcelona a Junts resulti, en aquests moments per a ell, força menys important que si les eleccions espanyoles no s’haguessin anticipat.