Hi ha, entre els independentistes, molta gent decebuda, fastiguejada i emprenyada. Parlo dels ciutadans corrents, de la gent del carrer, dels membres civils d’aquest moviment. Em penso que el sentiment d’insatisfacció, en el grau que sigui, és majoritari, molt majoritari. Això és justament el que va portar molts votants a abstenir-se en les passades eleccions municipals del 28 de maig. Aleshores l’abstenció va fer molt mal a ERC, que va perdre ni més ni menys que 300.000 vots respecte al 2019. És probable que, a més dels pactes amb Pedro Sánchez, el fet de governar en solitari a la Generalitat fos un dels factors que contribuís a ensorrar el resultat dels republicans. Una abstenció semblant o, potser, major amenaça les forces polítiques independentistes el pròxim 23 de juliol.

Entre els independentistes decebuts, fastiguejats i emprenyats n’hi ha, entenc, de dues menes. El primer grup és el d’aquells que es posen les mans al cap en veure que bona part de Junts i la CUP continuen demostrant cada dia que ni han fet una bona anàlisi del que va passar el 2017 ni del que ha passat d’aleshores ençà. Pel que fa als republicans, que sí que van ser capaços de seguida de reconèixer el fracàs de l’octubre de 2017, els penalitza la incapacitat d’oferir un projecte prou seriós i il·lusionant, capaç de merèixer la seva adhesió.

El segon grup, molt més nombrós que el primer, el formen persones que continuen aferrades a l’1 d’octubre de 2017. Són aquells que continuen cridant a combatre l’Estat amb totes les forces, aquells que estan convençuts que, si una cosa es desitja amb prou força, esdevé realitat. Que voler és poder. És entre aquesta segona tipologia d’independentistes on s’ha originat una campanya, que s’expressa sobretot a través de les xarxes socials, que promou entusiàsticament l’abstenció en les pròximes eleccions generals espanyoles. Es tractaria, argumenten els seus partidaris, de castigar els tres partits independentistes, de castigar-los per ser massa tebis, per haver renunciat. Per —es repeteix— haver traït la voluntat del “poble”. Per la seva malaptesa general i, específicament, per la seva “renúncia” a aconseguir la independència. No és gens difícil, en llegir els que reclamen una abstenció massiva independentista, de notar l’aroma populista —la gent contra els polítics— que amara els discursos. I no sols populisme, sinó que també es fa molt evident l’intens irrealisme, que implica pensar que Catalunya no és independent per culpa dels seus partits, que no n’han sabut prou, tot fent abstracció de la desproporció evident, rotunda, en termes de relació de forces.

Els independentistes decebuts, fastiguejats i emprenyats tenen raó en una cosa: els polítics independentistes, els seus partits, han fet, tots, un paper galdós, lamentable, depriment. Hi ha molts motius que ho expliquen —no ho justifiquen— i és perfectament comprensible el cansament i l’enuig. I també és perfectament normal que molta gent vulgui esbravar-se tot revoltant-se contra Junts, ERC i la CUP. Perfectament normal. Ara, aquesta revenja contra els polítics, moguda per les emocions, acaba aquí el seu recorregut. Abstenir-se serveix, només, per desfogar-se. I per absolutament res més.

Tot el que ve a continuació és negatiu, objectivament perjudicial per a la causa independentista. El càstig contra els partits, un cop acomplerta la seva funció catàrtica, tindrà un efecte absolutament lesiu. Perquè tot moviment civil necessita uns partits que tradueixin i articulin els seus objectius en l’àmbit institucional. I, de partits independentistes, hi ha els que hi ha.

Resulta, a més, que en la Catalunya i l’Espanya d’aquí i avui, Junts, ERC i la CUP es troben en un moment d’evidents dificultats. L’independentisme en el seu conjunt travessa un moment complicat. Les eleccions municipals han suposat una rotunda victòria del PSC, victòria amplificada mercès als consegüents pactes tancats amb uns i altres pels socialistes. D’aquí a unes setmanes, hi haurà una nova majoria política a Espanya. Tant si aquesta suposa un govern del PP, del PP i Vox o del PSOE i Sumar, entrarem en una etapa, especialment en les dues primeres opcions, extremadament difícil per a un independentisme que recula —i hi ha molts interessats a fer-lo recular molt més— en tots els àmbits. En resum, ens trobem en un moment de debilitat interna i a les portes d’una ofensiva externa que es redoblarà sense complexos ni miraments.

En aquestes circumstàncies, resulta més desaconsellable que mai castigar durament els partits independentistes mitjançant l’abstenció. Fer-ho, només contribuirà a empitjorar les coses. No cal haver estudiat gaire per adonar-se’n. Desfogar-se contra els polítics, un desig que es pot entendre perfectament, és, però, un disbarat. Una idea funesta. En especial quan un és dèbil o es troba en un mal moment, el que cal és ser fred, intel·ligent, racional. Deixar-se arrossegar per allò que brolla del cor o les tripes, per l’antipolítica és un luxe que, vertaderament, l’independentisme no es pot permetre. Li cal, contràriament, provar d’actuar amb cervell i ser tan calculador com sigui possible.