L’entrada del català i les altres llengües oficials al Congrés de Diputats és un fet històric, i no exagero gens ni mica. És molt rellevant, tant per als catalanoparlants com per a la resta de ciutadans de l’estat espanyol. Ho és perquè atorga visibilitat i contribueix al prestigi de la nostra llengua, i ho fa en el mateix cor de la democràcia espanyola. A partir d’ara, els catalans podrem ser representats a la seu de la sobirania popular espanyola en català. Al mateix temps, els ciutadans espanyols s’adonaran de forma real, fàctica —anava a dir palpable— que a Espanya es parlen altres llengües a part del castellà. El català se sentirà no sols en els programes especialitzats o en les connexions en directe, sinó també en les informacions audiovisuals de tota mena que es facin sobre l’activitat al Congrés. Aquests elements contribuiran a millorar la situació de la nostra llengua, una llengua que, per diversos factors, no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. I que, més important, té al davant un futur prou amenaçador.

Si la llengua es troba en el centre de la identitat nacional catalana, si és “el nervi de la nació”, hem de concloure que tot allò que afavoreixi el català afavoreix també la identitat nacional catalana. Contribueix a l’enfortiment —o a pal·liar-ne el debilitament— de la nació. És per això que la presència del català al Congrés és, sobretot, un èxit nacional i nacionalista. És un èxit independentista, a més? Ho és en el sentit que és un èxit de l’independentisme català, dels seus representants polítics. Ara, no és un èxit independentista estrictament, no en la seva naturalesa, atès que, si hom és independentista i vol la independència, no li hauria d’importar ni gaire ni gens que al Parlament espanyol s’hi parli català o qualsevol altre idioma. Només si hom està instal·lat en el ‘mentrestant’, és a dir, si hom ha arribat a la conclusió que la independència va per llarg o molt llarg i que, per tant, el que cal ara per ara és tirar endavant una política catalanista o nacionalista, una de les grans prioritats ha de ser la llengua. Continuar treballant a favor de la nació.

En el fons d’aquesta idea hi rau la tensió entre nació i independència. En aquest sentit, val a dir que un dels desastres dels anys del procés ha sigut que, perseguint amb totes les energies el referèndum i la independència, els polítics nacionalistes —també les entitats, també els ciutadans— han descuidat la nació. S’han distret, i no s’han ocupat prou de, per exemple, el català, que, com hem assenyalat més amunt, afronta un futur inquietant. Simplificant-ho moltíssim, podríem dir que el català al Congrés és bo, nacionalment parlant, però no des d’una òptica purament o estrictament independentista. El català al Congrés no ens acosta —almenys jo no veig que ens acosti— a la independència. En el cas espanyol, pensant en el futur d’Espanya, el que ha passat constitueix, en canvi, una oportunitat. Vegem-ho.

Espanya ha tingut sempre dues opcions, a banda d’intentar coercitivament l’assimilació de les identitats diferents: a) La ‘conllevancia’ orteguiana, això és, suportar, tolerar, la diversitat lingüística i nacional tan bé com es pugui o se sàpiga, o b) l’impuls d’un projecte plurinacional, d’inclusió, que redefineixi l’espanyolitat. Òbviament, la segona via és la més complicada, però també la que conjura més eficaçment la voluntat independentista catalana (o d’altres pobles).

Per necessitat política —no pas perquè disposi d’un renovat i sòlid projecte per a Espanya— el PSOE està fent algunes passes en la direcció plurinacional (unes passes potser preludi d’una transformació de fons, o potser no). El català al Congrés n’és una de gens negligible. Si el PP fos més intel·ligent, s’adonaria que l’acomodació de la identitat catalana és un antídot contra les reclamacions independentistes. Com més còmodes, reconeguts i ben tractats se sentin els catalans a Espanya, menys independentisme hi haurà. Si un nacionalista veu la seva identitat respectada i apreciada per l’estat, per què ha de voler marxar, per què ha d’anar a la confrontació per un estat propi? Sembla la sopa d’all, però als populars, ideològicament hereus —almenys en bona part— del franquisme, els costa de comprendre. Que els costa ho demostren els grans escarafalls dels polítics del PP i de la dreta mediàtica madrilenya en sentir el català al Congrés. I ho demostren també les crítiques i els retrets abocats contra Borja Sémper, el portaveu del PP, després que dimarts parlés basc a l’hemicicle. Si realment els preocupés Espanya i la seva prioritat fos preservar la unitat, s’adonarien que Sémper la va encertar. És més, no dirien que quan tornin al poder el primer que faran serà foragitar el català i les altres llengües del Congrés. El seu problema és que, a la major part del PP (i a Vox no diguem), el que predomina és el nacionalisme espanyol de sempre, el més ranci, el que té el supremacisme i la catalanofòbia com a components essencials, bàsics. Fins que no siguin capaços de vèncer aquestes pulsions tòxiques i emprendre un gran ‘aggiornamento’, de reformular la seva espanyolitat perquè s’adigui amb l’Espanya realment existent, Catalunya continuarà tenint problemes amb Espanya, i Espanya amb Catalunya.