Ha anat fent camí i repetint-se aquí i allà la metàfora de la “ruleta russa” per provar de descriure, de radiografiar, la manera de negociar la llei d’amnistia de Carles Puigdemont, i per extensió, per derivació, de Junts per Catalunya. La metàfora de la ruleta russa neix fruit, en primer lloc, de la perplexitat. De la perplexitat que entre els periodistes, els analistes i els polítics causa el capteniment, i en concret la forma de negociar, de Puigdemont. Es fa molt complicat per a un observador extern —que en aquest punt vol dir pràcticament tothom, menys l’expresident— entendre la lògica darrere dels seus moviments. Sens dubte, el president Puigdemont calcula de manera distinta de la gran majoria d’altres polítics d’avui i d’ahir, en gran part per raó de les seves molt concretes circumstàncies personals. Això és el que fa enrevessat preveure què acabarà fent o a quins motius respon el seu capteniment. Tanmateix, l’expresident compta —a més d’un grup d’incondicionals disposats a aplaudir i celebrar qualsevol cosa que digui o faci, l’entenguin més, menys o gens— amb el respecte admiratiu de molta gent, de molts catalans. Gent que a hores d’ara potser ja no hi combrega com abans, però que, malgrat això, no deixa de reconèixer-li determinats mèrits i s’hi sent unida per un vincle sentimental, un fil invisible però ferm de lleialtat.

La ruleta russa és, com saben, un joc macabre. Una pistola, una bala i el tambor del revòlver que gira. És un joc per a bojos, suïcides i gent que res no té a perdre, perquè s’hi rifa la mort. En aquest punt és quan la metàfora comença a grinyolar. Perquè en l’assumpte de la llei d’amnistia, Puigdemont hi té, indiscutiblement, molt a perdre. Tot i que no s’ajusta, doncs, a la realitat, en aquest punt la metàfora afavoreix Puigdemont. M’explico: com més es difongui la metàfora i penetri en la ment de polítics, periodistes i analistes, més avantatge psicològic tindrà Puigdemont sobre aquells a qui prova d’arrencar concessions. Tothom aspira que a l’altra banda de la taula de negociació hi hagi un interlocutor que actuï guiat per una lògica més o menys previsible. Mai algú capaç de jugar a la ruleta russa, mai algú desassenyat. El que fa més por és haver d’heure-se-les amb un guillat, que això és justament el que ve a dir la metàfora de la ruleta russa sobre el d’Amer.

Puigdemont té molt a perdre en l’actual estira-i-arronsa sobre la llei d’amnistia. El primer de tot, i segurament el més important, el que assenyalàvem anteriorment: el respecte i l’admiració de molts catalans, el fil de lleialtat que uneix tota aquesta gent amb el president. Hi ha també, vinculat a això, el perill de la pèrdua de sentit o —com agrada dir ara— el perill que el relat que Puigdemont ha anat bastint amb esforç acabi esdevenint estèril, absurd. En un cul-de-sac. Que se’n vagi aigüera avall. I després, òbviament, hi ha el fet més pràctic de l’amnistia. Per raons familiars i personals, Puigdemont desitja, li cal, l’amnistia.

La prova que l’expresident no és ni un boig, ni un suïcida i hi té, realment, molt a perdre, que no està jugant a la ruleta russa, és justament la manera com ha conduït la negociació de la mateixa llei d’amnistia. Puigdemont, després de dir que sí, va neguitejar-se i no va saber mantenir la sang freda, el que l’ha portat a establir una mena de delirant partida de dòmino amb els jutges García-Castellón i Aguirre. Així, per exemple, Puigdemont ha acabat fent mans i mànigues per incloure el terrorisme en l’amnistia, a pesar que ell sap, i sap tothom, que a les mobilitzacions del Tsunami Democràtic no n’hi va haver, de terrorisme. És una partida que, a més, no pot guanyar, perquè els jutges sempre disposaran de la darrera fitxa, i perquè potinejar massa la llei pot conduir a la tragèdia, això és, que no superés el filtre del Tribunal Constitucional.