Hi ha estratègies que no funcionen perquè, senzillament, parteixen d’una mala teoria basada en una anàlisi errònia. I hi ha estratègies que no funcionen no perquè no siguin bones estratègies, sinó perquè, simplement, han estan mal executades. L’estratègia republicana, per resumir-ho molt, d’”eixamplar la base” crec, contra el que opinen els que avui n’estan fent estelles, que forma part de les segones, no pas de les primeres.

L’estratègia d’eixamplar la base, que, de fet, es va començar a pastar en els entorns d’ERC en temps de Carod-Rovira, passa, fonamentalment, per situar l’històric partit republicà nítidament en el camp de joc de les esquerres, històricament dominat pel PSC. Es volia aconseguir estendre el sobiranisme o l’independentisme penetrant, fonamentalment tot i que no únicament, en la conurbació urbana de Barcelona. El repte consistia, i consisteix encara, a convèncer les classes populars urbanes del país que la independència, millor que cap altra fórmula, podia satisfer les seves necessitats i servir els seus interessos econòmics i socials o, si ho prefereixen, de classe.

Aquest pla, que he resumit potser massa sumàriament, es complementava amb la idea que era possible i calia promoure un “independentisme no nacionalista”, o sigui, un independentisme mogut més per la perspectiva d’un país que funcionés millor i fos socialment més just que no pels vincles lingüístics, culturals i identitaris. Potser qui de forma més brillant va elaborar aquesta idea va ser Xavier Rubert de Ventós, en el seu llibre De la identitat a la independència. La primera edició va aparèixer el 1999. Tot el que he provat d’escriure va servir a ERC d’argument –alguns diran que de coartada– per pujar a bord del primer tripartit, que va ser presidit per Pasqual Maragall, i també del segon, amb José Montilla.

Vicenç Villatoro, en un punyent article titulat Quan la base s’encongeix, ha recordat que els objectius teòrics de l’estratègia d’”eixamplar la base” eren tres: a) fer créixer l’independentisme, b) que l’independentisme fos majoritari entre les esquerres tot superant el PSC i c) que finalment l’independentisme d’esquerres fos més fort que el de centredreta.

Mentre que al País Basc, constata Villatoro, a EH Bildu –aliat d’ERC– l’estratègia d’”eixamplar la base” li ha sortit bé, a Catalunya els republicans han fracassat. De forma molt cridanera en l’últim cicle electoral. Em fa l’efecte, però, que no ha estat per culpa de l’aparell teòric ni del disseny estratègic. Considero, a més a més, que la unitat de l’independentisme ha de ser posterior, no anterior, al seu creixement social. La unitat hi ha de ser, i ha de ser sagrada, quan l’independentisme és prou majoritari i transversal. I, en concret, quan es proposa d’assumir desafiaments seriosos, de país. No abans. Penso, com deia a l’inici d’aquestes ratlles, que l’estratègia d’eixamplar la base és una bona estratègia. Que ha resultat infructuosa per la forma, espantosament desviada, com s’ha executat. Per a mi, hi ha dues grans causes d’això darrer.

La primera és que ERC mai no ha trobat, perquè no ho ha volgut prou o no n’ha sabut, la manera de dirigir-se i sintonitzar amb aquells sectors de la ciutadania que justament havien d’eixamplar la base. No n’hi ha prou amb mostrar aquí i allà Gabriel Rufián, per entendre’ns. Es tracta d’una operació que ha de ser plantejada molt més seriosament, de forma més conscient i profunda. Amb gran sensibilitat i moltes dosis d’empatia. Els republicans han aconseguit alguns èxits en algunes ciutats concretes –Sant Vicenç dels Horts, d’on Junqueras va ser alcalde entre el 2011 i el 2015, n’és un exemple–, però el balanç és en conjunt absolutament insuficient.

El segon és que massa sovint els dirigents d’ERC han situat el tercer objectiu (imposar-se al centredreta sobiranista o independentista) com a gran prioritat. Massa cops, de forma incoherent, s’ha caigut en la temptació de voler combatre i derrotar Junts (abans CiU), oblidant de forma suïcida que el primer, segons la seva mateixa doctrina, que Esquerra havia de fer era envigorir el seu espai a l’hemisferi polític esquerre. La mania de passar l’arada davant dels bous ha estat constant i finalment letal. Mentre ERC es dedicava a treballar del centre cap a l’esquerra, CiU o Junts ho havien de fer del centre cap a la dreta. Aquest havia de ser el pacte implícit. En lloc d’això, ERC s’ha obsedit a atacar –sovint empesos els seus dirigents per greuges i rancors personals– el centre liberal o conservador, afany extenuant, que l’ha desviat del seu rumb i que –a banda d’afavorir el PSC– ha resultat estèril.

La derrota de l’octubre del 2017 té a veure amb l’anterior. Arrossegats per la competència ferotge de l’una amb l’altra, les dues grans forces sobiranistes van acabar precipitant-se esbojarradament, llançant-se molt abans d’hora vers la declaració d’independència fallida, malgrat que sabien, ho sabien els seus principals dirigents, que un cop allà no hi havia sortida possible.

Marçal Sintes és periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)