Les europees són aquelles eleccions de les quals el ciutadà se sent més allunyat. Malgrat que no és gens així, continua viva la percepció general que la UE i els assumptes de què s’encarrega són vagues i desvinculats de la quotidianitat. És per això que hi vota poca gent i la que ho fa utilitza criteris sobretot ideològics, per tant, menys acostats a qüestions o assumptes concrets i tangibles. Els que votaran, aquest cop sí, ho faran amb la samarreta del seu equip còmodament ajustada. El fet que les coses siguin així facilita que les europees esdevinguin un capítol més, el darrer, el de tancament, del llarg torcebraç protagonitzat per Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo en termes d’hegemonia a Espanya. De moment, l’enfrontament s’ha anat resolent d’aquesta manera: a les municipals i autonòmiques, victòria inapel·lable del PP, que ha obert la porta a Vox a molts llocs; a les legislatives espanyoles, el PSOE, tot i perdre, va aconseguir continuar governant; a les gallegues, victòria del PP amb els socialistes relegats al tercer lloc, per darrere del BNG; a les basques, govern del PNB gràcies als socialistes, i, a les catalanes, victòria del PSC, amb un PP que millora però queda quart.

Quan som a mitja campanya de les europees, ens ha quedat clar, també en aquesta ocasió, que Sánchez juga fort, va a totes. Al límit. El líder socialista necessitava assumptes commovedors (que vol dir moure fermament, posar en moviment, etc.) per atraure els electors. En primer lloc, els del PSOE i els que s’ubiquen a l’esquerra del PSOE. Així, va decidir reconèixer Palestina com a estat durant la campanya electoral. És veritat que són infinitat els països favorables a un Estat palestí, però també ho és que els principals homòlegs europeus (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia…) encara no han considerat adequat fer aquest pas. Sánchez sap, però, que és una carta guanyadora, a l’opinió pública espanyola (diuen els sondejos que al voltant d’un 80 % hi dona suport), i més encara a l’opinió pública d’esquerres.

Aquest no és un article per parlar dels pros i els contres de la presa de posició de Sánchez i dels efectes que pugui causar a escala internacional. El que sí que, em sembla, cal tenir tossudament clar és que el que està passant a Cisjordània i Gaza, amb la desproporció de la resposta d’Israel, és un succés tràgic i impressionant. I que cal que tothom mantingui un respecte extremat, més que escrupolós, per les víctimes, totes.

És per això, i potser a causa —si volen— d’un excés de sensibilitat, que no puc evitar una afuada incomoditat en observar com una qüestió dramàtica, sagnant en el sentit literal, és instrumentalitzada a doll i escurant-ne tots els racons durant una campanya electoral. Ja dic, potser peco de moralista en un temps en què, malauradament, hem anat acceptant com a normal que tot s’hi val, que quan es tracta de política no hi ha topalls.

Quan veiem, un cop i un altre, que en el xoc israelianopalestí s’hi suca pa com en un plat de gustosa menja, que es fa servir de combustible per al motor electoral i partidista, costa molt de no sentir una prevenció moral, veure’s pertorbat per una esgarrifança íntima, potser subtil però consistent i densa. Fa la sensació, desgraciadament, que per a Sánchez, al qual —val a dir— ajuda la reacció agressiva i fatxenda d’Israel, el que passa al Pròxim Orient és tan sols un material, un material més, un material com qualsevol altre material, per competir electoralment. Per a una narrativa que serveixi per doblegar el PP. Repeteixo, perquè voldria que quedés clar: no discuteixo aquí el fons de la qüestió, sinó el que em sembla percebre que és una manca de pudor, una inquietant absència d’aprensió moral, en la manera com el líder socialista trafica com si res amb un assumpte impressionant i molt dolorós. No tot, em sembla, es pot processar en termes electorals. La política hauria de ser capaç, fins i tot en els moments desagradables que vivim, d’abstenir-se de fer populisme —tothom en fa; això sí, en graus diferents— amb determinades qüestions molt delicades. I en contemplar detalladament l’actuació de Sánchez, hom hi acaba detectant un tel oliós, una membrana llefiscosa de fred, d’insensible, càlcul partidista.

Mentrestant, el PP es mira l’espectacle desconcertat, totalment a contrapeu. Però no Vox. Dimarts, Santiago Abascal viatjava a Israel per fotografiar-se amb Benjamin Netanyahu i expressar-li un suport sense matisos, esfèric. Abascal s’apunta sempre al joc i intenta doblar l’aposta. Vox, que no té manies, ni pràcticament vergonya, prova contínuament d’alçar-se com a enemic de Sánchez, perquè sap que això l’afavoreix davant del seu públic. Sigui elogiant Netanyahu o llançant floretes a aquest personatge grotesc fins al desmai que és l’argentí Javier Milei.

Un dels mals del que està passant quant a la utilització per part de Sánchez de la situació al Pròxim Orient és que, malauradament, s’ajusta a la lògica, és consistent, amb una manera de fer del líder socialista que hem observat no poques vegades. Es tracta d’una manera de fer mancada de límits infranquejables, d’escrúpols, en què tot és acceptable si serveix al fi de retenir el poder o guanyar-lo. Aquest hàbit de tractar-ho tot com si tot fos el mateix, com si tot fos igual, sense cap discriminació moral ni barricada ètica, no és exclusiva, evidentment, de Sánchez ni de la política espanyola. Cert. Però que molts ho facin no converteix en bo el que està malament. Ni fa menys aguda la nostra angúnia, la nostra amoïnosa incomoditat.