Pedro Sánchez va ser dimecres a Barcelona per reunir-se amb Pere Aragonès, després de molts mesos de no fer-ho. El mateix dia, la vicepresidenta Vilagrà s’entrevistava amb Bolaños, i el conseller Campuzano, amb la seva homòloga Elma Saiz. Grans somriures i afectuosos copets a l’esquena. L’endemà, dijous, continuaven les reunions sobre la investidura. El PSOE i el PSC estan desplegant tots els seus recursos per escenificar, per evidenciar, l’entesa amb Esquerra Republicana. En els últims dies, el govern espanyol s’ha afanyat a complir els acords amb els republicans que dormien al calaix. Així, per exemple, més de 1.500 milions per a Rodalies, un fons per a recerca i la gestió de les beques universitàries. Per rematar-ho, dimecres es va firmar el conveni per al traspàs de l’Ingrés Mínim Vital, que formava part del paquet d’acords tancats a canvi de la investidura de Sánchez. Queda per materialitzar la condonació parcial del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, el FLA.

Pedro Sánchez està creant un context, que significa també un determinat marc interpretatiu, destinat a fer-li molt difícil a ERC la marxa enrere. Està propiciant una situació que prejutja que hi haurà un acord per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Està generant la lògica que condueix de dret a l’entesa. Quan l’arc es tensa, la fletxa ha de sortir. A mesura que Sánchez va desplegant la seva estratègia, les possibilitats d’Esquerra per a dir que no, per desdir-se i donar un cop de porta es van reduint. Els socialistes estan arrenglerant les diferents peces de forma que el final només pugui ser un: Salvador Illa president. Mentre Sánchez i el PSC treballen per a convertir en inevitable l’acord, el tallant conflicte intern, més escàndols com els dels cartells de l’Alzheimer i el ninot de Junqueras, van debilitant més i més ERC. I com més debilitada estigui Esquerra, menys li convenen unes eleccions anticipades, unes eleccions per a les quals, recordem-ho, no té candidat. Ambdues dinàmiques, per tant, es complementen, s’envigoreixen i empenyen en la mateixa direcció.

Potser per a desgràcia seva, Esquerra va situar el cèlebre “finançament singular” en el moll de la negociació en curs sobre la investidura (exigeix un nou model “estructural, permanent i irreversible”). Perquè, siguem clars: el govern espanyol no pot, per múltiples i poderosíssimes raons, concedir a ERC el que ERC vol, que és que Catalunya surti del règim general i redueixi molt substancialment el seu escandalós dèficit fiscal. I tampoc no pot donar cap garantia real que això es complirà.

Rumiant en tot plegat, em ve al cap aquell vell acudit sobre Cuba, en què un treballador deia que “el govern fa veure que ens paga (el pes cubà fa anys i panys que és quincalla)”, mentre, al seu torn, els treballadors “fem veure que treballem”. Doncs diria que socialistes i republicans, republicans i socialistes, no tenen altre remei que fer quelcom semblant. Pedro Sánchez ha d’aparentar que concedeix alguna cosa realment valuosa quant al finançament (molt més que l’Agència Tributària Conjunta, que ja és a l’Estatut del 2006), mentre que els republicans han d’acompanyar i assegurar expressivament que el que aconsegueixin realment és molt gros i molt important. I així poder investir Salvador Illa i passar el tràngol. Passar el tràngol, és clar, si els militants d’ERC (són en total uns 8.700) decideixen dir amén, cosa que, d’altra banda, no és segura, atès l’enuig, el mal humor i el desconcert que domina la parròquia republicana. La consulta es preveu per al dia 1 d’agost, Dia Mundial de l’Alegria. Si els militants tombessin el pacte, la situació d’ERC empitjoraria, encara, una mica més. Una altra volta de caragol.

Les pròximes hores veurem com els socialistes, igual que la mantis religiosa (el pregadeu) femella, continuen sent amables i seduint ERC, que aquí fa de mascle (la mantis mascle és sempre més petita que la femella). I com Esquerra es deixa seduir —pot fer una altra cosa?, té cap alternativa?— tot i saber perfectament a què va, de quin mal ha de morir. Perquè ERC és conscient, ha de ser-ho per força, que el desenllaç no serà joiós ni plaent, sinó que ineludiblement la femella —Sánchez, el PSOE— li clavarà una mossada al cap o bé a les potes, i la deixarà seriosament malmesa.