Els desastrosos resultats que va registrar ERC a les darreres eleccions catalanes, el 12 de maig passat, sumats als també pèssims resultats de les convocatòries anteriors, van obrir la caixa dels trons al partit. Oriol Junqueras va acceptar abandonar-ne la presidència, però va deixar clar que es tornaria a presentar per continuar manant. Marta Rovira, contràriament, va dir que ella no tornaria a optar a la secretaria general, mentre que Pere Aragonès —que va anticipar les eleccions que desembocarien en el daltabaix— també abandonava l’escena. Els resultats de Junts per Catalunya tampoc no van ser gens bons. En aquest cas, però, el que s’albira és que el líder moral del partit, Carles Puigdemont, deixarà de ser un militant de base per posar-se al capdavant de la formació com a president. Al revés del candidat Aragonès, el candidat Puigdemont no ha optat finalment per fer mutis, sinó que esdevindrà formalment i oficialment el número u.
No s’espera que a Junts, el congrés del qual està programat per a finals d’octubre, en concret per als dies 25, 26 i 27, ningú discuteixi Puigdemont, ni el càrrec ni el lideratge. Tot al contrari. Els juntaires semblen, almenys de portes enfora, encantats amb la situació. Les veus que des de l’independentisme han argumentat que és hora que els protagonistes de l’1-O facin un pas enrere no han tingut, pel que es veu, cap efecte sobre Junts. Entre els postconvergents no es produirà cap càsting per tal d’intentar trobar un nou líder per a l’etapa oberta amb la conquesta del govern de la Generalitat per part dels socialistes.
Si a Junts tothom té clar qui mana i qui continuarà manant en el futur pròxim, a ERC tot és molt confús. A hores d’ara el partit es troba en una angoixant situació d’impàs pel que fa a la seva direcció, en mans d’una Marta Rovira que no continuarà. ERC ha hagut d’afrontar, a més de la patacada electoral, la sortida de la Generalitat. Per a acabar-ho d’adobar, li va esclatar el desagradable escàndol del cartell dels Maragall i l’Alzheimer i es va trobar en el tràngol d’haver de decidir si donava el govern de la Generalitat a Salvador Illa o provocava una repetició dels comicis.
En el pròxim congrés d’ERC, a finals de novembre, el 30, els militants hauran d’optar entre Junqueras —si no és que, cosa molt improbable, l’expresident del partit renunciés a presentar-se— i el candidat dels que volen, tal com han reiterat, una renovació profunda de la cúpula republicana i una refundació del partit. Aquests segons, entre els quals hi ha Marta Rovira, creuen que la nova etapa s’ha de caracteritzar per una manera de fer diferent. El problema d’aquest sector, els anomenats roviristes, és que de moment no han trobat una cara que encarni aquesta renovació i els pugui representar. No tenen, ara com ara, un candidat per enfrontar-se a Junqueras.
Aquesta falta de candidat es va fer evident el passat dijous 29 d’agost. Aleshores van comparèixer davant la premsa els principals impulsors de la candidatura alternativa a Junqueras. Però no tenien encara acabat el càsting. És a dir, no sabien, ni se sap a l’hora d’escriure aquestes línies, qui optarà, per part dels roviristes a la presidència del partit. Es desconeix, vaja, qui serà l’adversari o adversària que provarà de tombar Junqueras. Atès que el càsting encara no havia donat resultats, els promotors de la renovació van assegurar, per sortir del pas, que ells aposten per una direcció “coral”. Tot fa pensar que la compareixença davant els mitjans va venir obligada per la necessitat de demostrar que la candidatura anti-Junqueras està viva i en progrés. Cal tenir en compte que, per la seva banda, Junqueras fa molt temps que recorre el país de dalt a baix tot sumant suports.
Serà complicat trobar un candidat alternatiu que pugui plantar cara a Junqueras. Recordem tot seguit quins requisits calen per poder aconseguir la feina: a) ha de ser una persona que no hagi estat a primera línia a ERC durant l’anterior etapa; b) que pugui guanyar Junqueras en el congrés d’ERC, és a dir, que pugui aplegar entorn seu una majoria, i c) que pugui ser un candidat tan atractiu per a l’electorat català com Junqueras (o més), és a dir, que pugui guanyar eleccions.
No sembla gens fàcil. I els dies corren.