Molt poc després que comencés l’espectacle de la incompetència i les mentides, va engegar-se la previsible baralla política entre els uns i els altres per tractar de treure’s la culpa de sobre. La catàstrofe de la DANA ha enxampat especialment en fora de joc Alberto Núñez Feijóo, que no ha deixat de protagonitzar moviments temptatius, unes vegades, espasmòdics, d’altres, per mirar de sortir el menys tacat possible per l’escàndol valencià. L’obsessió de Mazón, Feijóo i el PP per centrifugar les responsabilitats resultaria grotesca si tot plegat no fos tan trist. El desvergonyiment està sent absolut. Colossal. La desesperació per eludir les culpes és tan evident, és d’un tacticisme tan groller, que no fa una altra cosa que aguditzar l’enuig de la ciutadania, i fer encara més profunda i fosca la decepció amb la política i els polítics.
El penós espectacle s’ha traslladat ja a Europa. Dimarts, Teresa Ribera, candidata a ocupar el càrrec de vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Transició Justa, s’examinava davant del Parlament Europeu. És un tràmit, o això semblava, anterior a la formació del nou executiu europeu encapçalat per Ursula von der Leyen. Però, llançats a aprofitar-ho tot, el PP va decidir convertir la UE —no és el primer cop, ni serà l’últim— en l’escenari de la salvatge esbatussada espanyola. Primer, Feijóo va telefonar al seu col·lega Manfred Weber per tractar d’arrossegar els populars europeus en la seva ofensiva i va anunciar que el PP votarà en contra de la candidatura de Ribera —a qui han identificat com a baula feble del govern espanyol— a la Comissió Europea. Un cop ja durant el ‘hearing’ de Ribera a l’Eurocambra, Dolors Montserrat, del PP, i Jorge Buxadé, de Vox, van anar a totes. Són dos personatges energumènics, que encarnen alguns dels pitjors trets de la política. Van provar sense cap mena de fre ni escrúpols, és a dir, amb l’estil que els és propi, de fer responsable a Ribera de la tragèdia valenciana i, per extensió, a Sánchez. El motiu utilitzat per intentar impedir que l’actual vicepresidenta espanyola ocupi una importantíssima posició a Brussel·les són els errors suposadament comesos per l’AEMET (l’Agència Estatal de Meteorologia) i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en el desastre de la DANA. Els populars també li retreuen no haver participat en un primer comitè de crisi del govern espanyol i que no tingués agenda pública els dies 29 i 30 passats.
Dolors Montserrat va bramar sense manies a Ribera que “a vostè li corresponia evitar la tragèdia”. No es va quedar aquí i va arribar a insinuar que Ribera acabaria davant la justícia, tot demanant-li si es comprometia “a dimitir del càrrec de comissària si es veu involucrada judicialment, per tal de no arrossegar al descrèdit Ursula von der Leyen i la resta de comissaris”. Montserrat i Buxadé reclamaven el cap de Ribera mentre se succeïen les notícies preocupants, molt alarmants en alguns casos, sobre els plans i els nomenaments que prepara Donald Trump. El nou mandat del republicà tindrà un fort impacte sobre la Unió Europea i els seus membres, cosa que fa créixer la inquietud no sols sobre el futur d’Ucraïna o les exportacions als EUA, sinó en especial sobre quina ha de ser la reacció europea per provar d’evitar esdevenir cada vegada més irrellevant. L’astorament al Parlament Europeu davant l’espectacle de Montserrat i Buxadé va ser complet. Els eurodiputats estrangers —de la resta d’estats— van estar-se una bona estona sense entendre exactament què coi estava passant. Estupefactes. Contemplant com els espanyols —Ribera va assenyalar el president Carlos Mazón com el responsable dels errors davant la gota freda— es llançaven els morts pel cap. Com el PP i Vox maldaven amb totes les seves forces per impedir que una espanyola ascendís a un càrrec d’un gran relleu a la UE.
Veient també, és clar, com Espanya es boicotejava a si mateixa, donat que si finalment Ribera és descavalcada, la influència d’Espanya a la UE es veurà molt disminuïda. Com solen fer també quan la baralla es produeix dins les fronteres espanyoles, la dreta i l’extrema dreta nacionalistes, PP i Vox, no van trigar ni un mil·lisegon a oblidar-se del seu suposat patriotisme. En el cas del PP, això és particularment greu, ja que és un partit de govern. Un partit que ha governat i tard o d’hora tornarà a fer-ho. Quan es tracta de salvar-se, quan es tracta d’enfangar l’altre, quan es tracta d’esquivar les responsabilitats pròpies, quan es tracta, en definitiva, del poder, no hi ha Espanya que valgui. El desvergonyiment ho domina tot. Desapareix qualsevol mirament o rastre d’aprensió. La misèria en el seu sentit més extens s’imposa. D’aquell atribut antic i tan útil que era l’honor —“Qualitat moral que porta a algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l’estima dels altres i en la pròpia”, diu el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans— no en queda res. Ni les cendres.
Dimarts, finalment, i a la vista de la desagradable esbroncada organitzada pels espanyols, els populars, els socialistes i els liberals europeus van acordar ajornar les votacions dels diferents aspirants a vicepresidents de la Comissió. A hores d’ara, el nomenament de la nova Comissió es troba en entredit.