El ‘cas Errejón’ ha copat bona part de l’actualitat dels últims dies. Al polític se l’acusa de comportaments desassenyats i indignes. De segur que l’escàndol farà mal tant a Sumar com al govern de Pedro Sánchez. Provant d’anar més enllà de la picabaralla política, a continuació redacto quatre breus apunts, quatre reflexions de circumstàncies, nascudes a partir de l’observació de com l’opinió pública —en la qual ara les xarxes juguen un rol determinant— ha reaccionat en esbombar-se les acusacions contra el polític.

Foc a la plaça pública
Íñigo Errejón està sent violentament devorat, ho està sent sense remei. Ell, els partits pels quals ha passat, van encendre, ventar i engrandir aquesta foguera. Ara, n’és víctima el fins fa uns dies portaveu de Sumar al Congrés. Defensor d’un feminisme a l’ofensiva, confrontant, recalcitrant, flagell de qualsevol desviació de la doctrina, Savonarola amb texans, ara és el cos del petit Torquemada el que crema a la plaça pública, mentre la multitud crida, insulta i, també, allibera el ressentiment contra qui abans els renyava i censurava. Que Errejón brandés l’estendard del feminisme com si fos una llança, que pertangués a un grup polític que feia i fa el mateix, sens dubte ha contribuït a l’entusiasme amb què tanta gent s’ha acarnissat amb ell. En el nucli de tot plegat hi rau la hipocresia sideral d’Errejón, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, passat de voltes de nit, catequista de dia. S’ha repetit fins a l’afartament que el ‘cas Errejón’ és més greu perquè ell era una figura política de l’esquerra, més encara: de l’esquerra de l’esquerra. És exacte. Sense que això vulgui dir que els partits que no fan del feminisme el seu gran leitmotiv i un senyal d’identitat puguin actuar com a neandertals. Ni que ser de dretes pugui ser considerat un atenuant, com a vegades es pot donar a entendre. Que Errejón sigui molt d’esquerres, d’altra banda, em fa venir al cap una llei que personalment vaig descobrir fa una eternitat: les bones i les males persones es troben increïblement ben repartides, diria que matemàticament ben repartides, entre totes les ideologies i partits.

Anònims i xarxes
Que les versions anònimes i les xarxes hagin tingut un paper tan central, fonamental, a l’hora d’encendre aquesta gran foguera resulta molt inquietant. Els judicis —tampoc els judicis morals o d’opinió— no es poden sustentar sobre aquestes coses. Cal ser seriosos i endreçats, perquè hi ha molt en joc. I no oblidar —com ha passat en aquest cas de manera palmària— la presumpció d’innocència. Cremar a la foguera a partir d’anònims propagats per les xarxes o autodenominats “espais segurs” (¿què significa això, més enllà de deixar clar que els homes no hi són benvinguts?). Les xarxes estan dissenyades per atrapar la nostra atenció i retenir-la com més temps millor. No per ser honestes, cercar la veritat, tenir ponderació o promoure un debat enraonat. Guanya qui aconsegueix més clics. Qui crida més, qui fa més soroll. El com és secundari. Malauradament, el món incontrolable i bèstia que generen les xarxes ha contaminat també en aquest aspecte —i en d’altres— el periodisme. Cal potser recordar que una de les lleis fonamentals del periodisme és contrastar els fets? I també avaluar adequadament les conseqüències de cada paraula, de cada imatge? És una praxi antiperiodística esbombar greus acusacions que no se sap si són certes només perquè circulen per les xarxes o algú altre ho ha difós abans. És una excusa, aquesta, impresentable.

La defensa d’Errejón
Errejón s’ha defensat amb un escrit d’una petulància i un ideologisme fora de lloc, que segurament és un reflex de la seva personalitat. Però l’important no és això. L’important és que ha estat una pèssima defensa, especiada d’excuses molt febles. De fet, no es pot dir que s’hagi defensat. Ha estat una admissió de culpa integral, sense distincions, a l’engròs i sense esment de cap situació determinada. A més, ha dimitit i abandonat la política. Tot plegat ha fet que qualsevol cosa dita contra ell passi automàticament a adquirir, davant dels ulls del públic, veracitat. Com que no ha negat res en concret ni s’ha querellat contra ningú, tot el que s’ha fet circular ha passat a semblar ser cert. Aquesta mala defensa d’Errejón ha facilitat que la foguera creixés i creixés, alimentada indiscriminadament amb tones de material combustible. La foguera s’ha fet tan alta i violenta que si algú la veiés de lluny estant, deduiria que a qui s’està cremant és a un assassí despietat o un torturador salvatge.

La privadesa
Una de les coses més colpidores que hem contemplat com és de fàcil esbotzar les portes de la privadesa d’una persona. Hem de recordar que la privacitat, aquest espai, és un fonament de la nostra llibertat. De cadascú de nosaltres. Errejón ha dut a terme comportaments impresentables, pel que sembla. Però això no dona dret a tothom a irrompre en la seva privacitat, arrabassar-ho tot i exhibir-ho com un trofeu de caça. Jo no tinc dret a saber determinades coses que he sentit. Aquests dies la privacitat d’Errejón ha estat saquejada. A l’hora d’escriure aquestes ratlles dues dones l’han denunciat judicialment. I està bé que ho hagin fet. Les dones han de poder anar viure tranquil·les, sense por i sense sentir-se intimidades. Veurem com acaben aquestes acusacions —que relaten comportaments decididament criticables i censurables— i si mereixen una condemna des del punt de vista de la llei. Els jutges ordenaran les investigacions corresponents i, si les causes tiren endavant, finalment hi haurà una sentència, condemnatòria o no. Però quan això passi, serà poc més que irrellevant. Errejón, tant el personatge com l’home, ja haurà estat cremat a la gran foguera. Serà políticament i civilment mort.