Hi ha un bon nombre d’elements que ens poden ajudar a comprendre per què Donald Trump va arribar a la Casa Blanca el 2016 i ara hi ha tornat a arribar. Es tracta de factors diversos i de diferent naturalesa. Factors polítics, econòmics, socials, etcètera. Però també hi ha aquells elements directament connectats amb la mena de lideratge desplegat per l’home de la pell taronja. Tan intens s’ha revelat aquest lideratge que, per exemple, ha acabat fent que el Partit Republicà orbiti entorn de Trump, fins al punt que l’ideari i la tradició republicana s’han diluït i metamorfosejat en això que coneixem com a trumpisme. El Partit Republicà s’ha convertit, tant per fora com per dins, en el partit de Donald Trump.
L’èxit de Trump, la seva capacitat d’atraure i mobilitzar una part molt important de l’electorat, està relacionat, com deia, amb el tipus de lideratge del magnat. La teoria de la comunicació política ens indicaria en aquest punt que Donald Trump constitueix un dels exemples més emblemàtics del que s’ha anomenat la personalització de la política. La personalització significa que el polític, el líder o el dirigent se situa en primer pla, en una posició preeminent, molt per davant del projecte, la ideologia o el partit al qual representa. La personalització de la política va explotar amb l’hegemonia de la televisió i ha arribat al seu súmmum de la mà d’internet i les xarxes. Alguns parlen d’ego politics.
Però no és això el que explica el lideratge de Trump. O no solament això. Ni tampoc el seu populisme –dir i actuar per satisfer la gent, emprant esquemes simplificadors i sovint binaris–, ni amb la humanització –l’afany per mostrar-se com un ciutadà més, com el veí del segon primera–. No. Crec que totes aquestes característiques, d’altra banda, convertides avui gairebé en condició necessària, no arriben a explicar completament la potència del lideratge de qui va esdevenir una celebritat mercès a un xou televisiu.
A l’estil de lideratge de Trump cal afegir-hi un tret fonamental, que, tanmateix, no és senzill de caracteritzar. Em refereixo al concepte d’autenticitat. En faré una definició temptativa: per autenticitat hem d’entendre la capacitat del polític (o líder, o dirigent) per transmetre que ell, com a polític (líder, dirigent), s’assembla molt a la persona que és. O, dit altrament, que no actua, o actua molt poc. Que no representa un paper, sinó que és ell. Assenyala Arthur Miller a La política i l’art d’actuar, tot criticant un debat presidencial entre George Bush i Al Gore: “En termes d’actuació teatral no hi havia realitat interior, ni autenticitat, ni una escletxa per on es pogués copsar alguna cosa de les seves ànimes.”
És justament això. L’autenticitat –que és diferent del carisma– consisteix a forjar la il·lusió que no hi ha màscara, que la màscara ha caigut, s’ha esfumat. El ciutadà està fart de representació, de comèdia, de la previsibilitat i l’avorriment dels manuals de comunicació. Dels polítics-actors, o mals actors. D’artificis. En un món que s’ha tornat massa complex, confús, provisional, volàtil i ple de riscos, la gent vol coses de veritat. Els ciutadans d’avui volen saber com són realment els seus líders. Els volen de carn i ossos per poder identificar-s’hi emocionalment o bé poder detestar-los.
L’autenticitat és proximitat –o almenys la sensació de proximitat– entre aparença i realitat, entre actor i persona. L’autenticitat, aquesta forma de transparència, no necessàriament és afavoridora. L’autenticitat el que fa és revelar, i aquest acte de revelació pot desencadenar en els electors una percepció positiva o negativa. Hi ha de tot. Cal, a més, contemplar l’autenticitat com un contínuum, una gradació. Ningú no pot ser, en l’escena pública, totalment autèntic. Ni, contràriament, ningú no pot impedir que alguna cosa de la seva “ànima”, per dir-ho com Miller, no traspuï, no aparegui, encara que sigui en forma de pàl·lid reflex. Hi ha, doncs, polítics que ho són més, d’autèntics, i d’altres que ho són menys. Uns ho són molt –o ho semblen– i altres molt poc.
Tot i que l’autenticitat estigui vinculada a semblar el que s’és, no estem parlant d’una cosa que sigui fàcil o senzilla d’aconseguir. Absolutament al contrari. Ser autèntic, o ser percebut com a autèntic, és molt difícil. En molts casos esdevé literalment impossible. Té a veure amb un determinat caràcter, amb la química fonamental de la personalitat. En aquest sentit, es pot dir que és una qualitat assimilable a un do (“Habilitat o qualitat immaterial que hom ha rebut de Déu, de la natura, etc., sense haver fet res per adquirir-ho”). Un do que, a vegades suposa un impuls enorme, però que, en altres casos, esguerra o impedeix la construcció d’un lideratge.
Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)