La justícia és la ultima ratio, el darrer argument, del sistema democràtic. És el lloc al qual els ciutadans, les empreses o altres agents recorren quan se senten maltractats o són víctimes d’un abús o una agressió. De la justícia n’esperem reparació i, també, càstig per als culpables. La justícia és fonamental per dotar el sistema de sentit. Si no hi ha justícia, no hi ha democràcia. I si funciona de manera pobra o defectuosa, és el conjunt el que es veu irremeiablement deslegitimat. És la democràcia qui es devalua a ulls de la gent. És justament per aquest motiu, per la importància fonamental que, en termes democràtics, però també morals, té la justícia, que mai no he entès l’abandonament palmari a què se l’ha sotmès a Espanya.

Qualsevol que hagi hagut de tractar amb un jutjat o altre ho ha patit. I potser li haurà vingut al cap Larra i el “Vuelva usted mañana” o, potser, l’han assaltat malsons a l’estil del de Josef K. En l’època del blockchain i la intel·ligència artificial, als jutjats espanyols s’hi continuen acumulant muntanyes de paperassa i són vigents encara figures com la del procurador, un reflex, com tants d’altres, del passat. En l’època d’internet i la firma electrònica, els jutjats continuen semblant en moltes ocasions la cabina dels Germans Marx, amb un tràfec només comprensible pels qui duen lustres havent-se-les amb uns processos delirants. Ningú –excepte els professionals de l’assumpte– no es posa a tractar amb la justícia per gust. Sempre és perquè alguna cosa no ha discorregut com tocava o perquè algú ha fet el que no havia de fer. Perquè alguna cosa ha fallat. I el que vol qui té embolics de naturalesa judicial és enllestir-los com més aviat millor.

Però si la importància de la justícia, de tota, des del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem fins a l’últim jutjat a peu de carrer, és inqüestionable, es miri des de l’angle que es miri, ¿com és que el sistema –en conjunt– continua sent lent, precari i antiquat fins a extrems desesperants? Sempre he pensat que el funcionament desmanegat de la justícia no pot ser casualitat. Des que tinc memòria que hi falta personal –de tota categoria i funció–, hi falten recursos materials i els seus mecanismes resten rovellats. Quan dic que no pot ser casualitat, vull dir que hi ha d’haver causes rere el desinterès que els polítics –el poder legislatiu, el poder executiu– han mostrat a l’hora de fer que la justícia realment funcioni. Tendeixo a pensar –però no ho sé– que és sobretot deixadesa. Deuen cavil·lar que transformar la justícia és molt complicat i, al final, la gent no decideix el vot pel que un partit ha fet o proposa en aquest àmbit. Ara que també pot ser que temin que una justícia més forta els causi problemes, que se’ls en vagi de les mans…

És per tot plegat que em va sorprendre una notícia de fa uns quants dies: el govern espanyol aprovava un avantprojecte de llei per reformar la llei del poder judicial. La proposta abasta diferents aspectes vinculats sobretot a la manera d’accedir a la feina de jutge o fiscal. Diríem que la norma –que haurà de ser finalment aprovada pel Congrés– vol obrir o “fer menys elitista” –com va titular l’ARA– aquestes professions. El govern del PSOE i Sumar s’ha anat a fixar, doncs, en el qui. En qui –i com– són avui els jutges i els fiscals espanyols.

La reforma que promou Sánchez vol blindar per llei les beques perquè les persones de famílies més humils puguin preparar les oposicions en igualtat d’oportunitats. També vol canviar els exàmens. Com se sap, les proves són bàsicament memorístiques –novament com si fóssim al segle XIX– i no tenen en compte, per exemple, que els candidats demostrin criteri, una comprensió integral dels casos o, senzillament, sentit comú (no es considera, de moment, una avaluació psicològica, com es fa en algun altre país i com sí que han de superar els policies). Un altre punt prohibeix que les associacions professionals puguin rebre finançament privat (el que no s’entén és que ara en puguin rebre: se suposa que la justícia ha de ser cega).

Sembla clar que el que ha fet encendre la bombeta al govern central és l’evident rebel·lió d’una part dels jutges i fiscals contra Sánchez, a qui voldrien fer caure. Això succeeix –ras i curt– perquè molts jutges i fiscals, en especial aquells de més amunt, són de dretes o molt de dretes. PP i Vox s’han esquinçat ràpidament les vestidures perquè, naturalment, no volen que segons què canviï. Trobo que les mesures proposades no estan malament, malgrat que caldrà esperar a veure com queda finalment la norma. Tot allò que serveixi per modernitzar la justícia és positiu. El que no ho és gens és que la profunda transformació, que és tan necessària, continuï ajornant-se.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)