Ann Telnaes era una de les dibuixants estrella del Washington Post. Un dia de primers d’aquest gener, la ninotaire, guanyadora d’un Pulitzer, va veure rebutjat un dels seus dibuixos. Hi apareixen un grapat de multimilionaris agenollats, reverenciant una enorme estàtua de Donald Trump, aleshores president electe. S’hi veuen el fundador de Meta, Mark Zuckerberg; Sam Altman, d’OpenAI; Patrick Soon-Shiong, propietari de Los Angeles Times, i el ratolí Mickey Mouse, emblema de la Walt Disney. I també Jeff Bezos, amo d’Amazon i –això és el més rellevant– del Washington Post mateix. Telnaes sabia que la seva vinyeta incomodaria els responsables del diari i, probablement, volia comprovar si la llibertat d’expressió –d’opinió– de què havia gaudit des que el 2008 va estrenar-se a les pàgines del diari continuava sent la mateixa o havia minvat. El responsable de les pàgines d’opinió del diari, David Shipley, va retornar-li el dibuix. I ella va respondre plegant i relatant el que havia passat en un text a la xarxa Substack. Parlava de “punt d’inflexió” i advertia que el que està passant és perillós.

El Washington Post no és un diari com un altre, de cap manera. És el diari que va destapar l’escàndol Watergate, que va acabar provocant la caiguda del president Richard Nixon. El Washington Post és un símbol per a qualsevol persona que estimi el periodisme. Com ho són els periodistes que van investigar el cas, Bob Woodward i Carl Bernstein; el director d’aleshores, Ben Bradlee, i l’editora, Katharine Graham. El novembre del 2022 vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada amb Woodward, justament a l’hotel Watergate, epicentre del cas que va acabar amb la carrera de Nixon. El vaig poder saludar personalment. Per a mi va ser un honor.

Menys de dos mesos després de l’abrupta sortida de Telnaes, Shipley, la persona que havia rebutjat el seu dibuix, també dimitia. Jeff Bezos, el propietari del diari, havia publicat a X (abans Twitter) el text següent: “Us escric per informar-vos d’un canvi que es produirà a les nostres pàgines d’opinió. Escriurem cada dia donant suport i defensant dos pilars: les llibertats personals i el lliure mercat”, per concloure: “Els punts de vista oposats a aquests pilars deixarem que els publiquin els altres”. Elon Musk va aplaudir Bezos públicament i obscena. El punt d’inflexió que havia detectat la nostra dibuixant –que té un estil net i elegantíssim– es feia completament palès.

De fet, els problemes havien començat abans, durant la campanya electoral, quan Bezos va impedir que el seu periòdic publiqués un editorial de suport a la candidata demòcrata, Kamala Harris. Que els diaris es pronunciïn a favor d’un dels aspirants és comú als EUA. Aquell veto va fer perdre al rotatiu un quart de milió de subscriptors i algunes de les seves firmes més destacades van decidir tocar el dos, com després faria Ann Telnaes. L’admirat Washington Post –que havia sigut el súmmum de la vigilància periodística dels excessos dels poderosos– es troba actualment ficat en una espiral de decadència de desenllaç imprevisible. Bezos ha dilapidat la seva bona reputació, i ja se sap que en el periodisme –com en la vida– la bona reputació es guanya a còpia de molt de temps i esforç, però es pot perdre en un instant.

El que està passant amb el Washington Post és una conseqüència, una més a desgrat del seu significat, del moment que viuen els Estats Units i, de retruc, arreu. És un moment perillós i inversemblant, fruit de l’aliança dels homes més rics del món amb el president dels Estats Units, un tipus primari i narcisista totalment fora de control. Una mena d’assetjador, de pinxo de pati d’escola, a qui ningú no para els peus. No som ingenus: sempre hi ha hagut relació entre el poder polític i el poder econòmic, però mai en la història democràtica d’Occident no havien fet explícita d’una manera tan descarnada la seva unitat d’acció. La seva comunió viciosa. La presa de possessió, les imatges de Musk remenant la cua davant dels secretaris d’estat, el vídeo sobre Gaza, els insults i la humiliació a Zelenski, etcètera: pura pornografia. Pornografia de la pitjor classe, vomitiva. Si tenim en compte que els nous amics de Trump controlen les xarxes i alguns importants mitjans de comunicació, la situació esdevé angoixant.

En el seu discurs de comiat, el president Joe Biden, un polític de l’escola clàssica, va avisar-nos sobre l’aberració que s’acostava, sobre la conjura dels poderosos per imposar les seves pulsions més delirants sense matisos: “La premsa lliure s’està enfonsant […], les xarxes socials estan renunciant a la verificació dels fets, la veritat està sent ofegada per mentides que es diuen per obtenir poder i guanys. Hem d’exigir a les plataformes socials que retin comptes per protegir els nostres nens, les nostres famílies i la nostra democràcia de l’abús de poder”.

Abús de poder. Directe i brutal. Palmari i orgullós. Sense dissimulació ni subterfugis. Exhibicionista. Pornogràfic. Un temps de foscor ha començat.