Ens trobem esperant si, en contra del que el Govern espanyol proclama, finalment es revelarà, completament o en part, la identitat dels 715 evasors fiscals amnistiats (d’entre 32.000) que són material políticament sensible. Es tracta d’una llista que componen càrrecs electes, alts funcionaris i segurament també jutges i fiscals, que podrien haver comès, a més, blanqueig de capitals. Rodrigo Rato és un d’ells. La punta de la punta de l’iceberg. Ningú, ni la ment més obscura, podia imaginar el que succeiria en el sistema de poder espanyol –i també català– quan va esclatar, fa 26 anys, el cas Juan Guerra (¿se’n recorden?). Si Rato és la punta de la punta de l’iceberg, Juan Guerra va ser la gota anunciadora de la gran tempesta.
A pesar de tot, que hores d’ara és molt, he mantingut sempre sobre la corrupció una perspectiva diguem-ne que entre sociològica i antropològica. És a dir, he sostingut que els polítics i altres poderosos no són gaire diferents de nosaltres, del conjunt de la societat. Que no es pot parlar com si els ciutadans fóssim éssers immaculats i ells uns paios extremadament malvats. Per resumir-ho: sempre havia donat suport a allò que diu el tòpic: és el que ens mereixem. Perquè els polítics surten de la societat i, per tant, tenim els polítics que, com a individus i com a col·lectiu, ens toca tenir. No obstant, l’orgia de corrupció en què sembla que ens trobem no sols m’ha regirat, sinó que em fa veure les coses, si no de forma totalment diferent, sí des d’una altra perspectiva.
És evident que la devastació ètica a què assistim fragilitza fins a l’extrem la vida en comú. Com va apuntar Max Weber , la capacitat d’un Estat per imposar la seva autoritat depèn de dos elements relacionats: de l’exercici del poder coercitiu i també de la legitimitat percebuda. Les reputacions de les persones i dels sistemes són un capital que costa molt d’acumular i que, a més de poder malmetre’s molt ràpidament i dràstica, resulta molt difícil, un cop això ha succeït, de recuperar. O sigui: les conseqüències del que estem vivint seran poderoses i es perllongaran en el temps.
Deia més amunt que el que vivim m’ha fet veure les coses des d’una altra perspectiva, una perspectiva complementària. És com si, en contra del que he sostingut sempre, realment sí que existís un ells i un nosaltres . Ells són els membres d’una mena de club privat, germandat o secta, d’un grup amb unes normes, rituals i cultura pròpies, compartides pels seus integrants. Unes normes, rituals i cultura diferents als nostres, als dels altres. I diferent també al que ells proclamen en públic, quan no es troben entre els seus correligionaris. La dissimulació, a part de l’ocultació, és condició necessària per a l’actuació i per a la preservació del grup.
A la germandat s’hi ingressa per diferents vies, sovint mitjançant una lluita ferotge i un esforç sostingut per pujar més amunt, sovint gràcies al fet que el bressol de l’individu ja es troba a una considerable altura. L’existència del club i el seu funcionament es van descobrint –els que venen de baix, els que no ho han mamat– a mesura que es va ascendint, de manera progressiva. Per osmosi. Mentre un va escalant també va penetrant en el secret, fins al punt que arriba un dia que el seu món, el seu món d’abans, s’ha fos. El seu món és l’altre. L’individu ja és un d’ells. S’ha produït la conversió, l’alienació, el que significa, entre d’altres coses, que l’individu viu com a normal el que en realitat no ho és. Naturalment i sortosament, no tots els individus que conquereixen una certa quota de poder es converteixen en corruptes. Però sí una porció gens negligible d’ells. He evitat fins ara usar el símil –importat d’Itàlia– de la casta per il·lustrar la meva percepció del fenomen. El mot casta ens remet a una realitat més estàtica. Les castes tenen a veure, per exemple a l’Índia, amb el llinatge i el dret de naixement, més que amb una manera de funcionar a la qual s’arriba escalant posicions (encara que, com dèiem, ser fill de hi ajuda enormement).
L’instintde supervivència farà que, si no hi ha més remei, el grup sacrifiqui en el cadafal de la indignació popular alguns dels seus membres amb l’objectiu de salvar-se. A Espanya, la germandat passarà temps difícils, però, tot i que no vull pecar de pessimista, estic convençut que d’una manera o altra sobreviurà –rarament desapareixen–. El fet que la consistència ètica de la nostra societat, de les persones que la formen, sigui poc envejable no ajuda gens. Les normes, rituals i cultura pròpies de la germandat, aquí i on sigui, no poden ubicar-se excessivament lluny de la normalitat del context en què viu i es desenvolupa. Aquí, doncs, topem de nou amb la teoria, diguem-ne, del caldo de cultiu : a societats pitjors els corresponen germandats de corruptes pitjors.
Periodista. Professor de Blanquerna-URL