La barra i desimboltura amb què les altes institucions espanyoles i els aparells de l’Estat es manifesten i actuen contra les aspiracions de milions de catalans (els que volen una consulta, els que volen la independència), no deixa de sorprendre’m i escandalitzar-me, i això que es produeixen gairebé a diari.

Fa uns dies, per exemple, la fiscal general de l’Estat, la inefable Consuelo Madrigal, deia que això de aspirar a la independència s’ha de relacionar amb “l’obscurantisme, el fanatisme i la tirania”.

Aquesta estupidesa no la diu una pobra senyora que no ha tingut accés a l’educació primària, no. Ho diu algú teòricament molt ben formada. Tanmateix, el gran problema és que ho diu una persona que ha de servir tots els ciutadans sense distinció, entre ells els catalans. S’imaginen què li passaria a qualsevol fiscal que digués, per exemple, que la unitat d’Espanya no és res més que una mostra d’obscurantisme, fanatisme i tirania? No cal que s’ho imaginin: recordin com van despatxar al fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, per insinuar que s’hauria d’escoltar el que els catalans tinguin a dir…

Pràcticament coincidint amb la senyora, hem conegut unes opinions del cònsol espanyol a Perpinyà, el senyor Gauden Villas, qui proposava en un acte públic que Perpinyà canviés el seu eslògan i, en comptes de dir-se “Perpinyà, la catalana”, passés a ser “Perpinyà, la francesa”. Per a més inri, resulta que el diplomàtic va estudiar la carrera de Dret a Barcelona i fins i tot va ser candidat al Parlament pel PP de Catalunya. És la mateixa lògica que en l’intent de compra d’Endesa per part de Gas Natural. Recorden aquell el lema “antes alemana que catalana”?

Són dos exemples, només dos exemples recents, del que és un escàndol democràtic amb totes les lletres. D’un fenomen incomprensible en països occidentals, seriosos i amb una cultura democràtica amb una mica més de gruix que un tel de ceba. En països on idees com servei públic, lleialtat institucional, respecte al ciutadà, neutralitat democràtica, etcètera tenen un cert valor.

Si Montesquieu ressuscités en aquesta Espanya potser es tallaria les venes. I després hi ha qui s’estranya que n’hi hagi molts que vulguin marxar…