Som en una campanya electoral sense emoció ni èpica. Sense suc ni bruc. Es dóna per descomptat que el PP guanyarà de sobres. Aquest partit es presenta de la mà d’un que va ser ajudant de José María i el PSOE d’un que ho va ser de Felipe González. El primer no vol dir el que pensa i el segon el que diu no ho pensa. Zapatero ha desaparegut d’escena, s’ha fos, mentre un Felipe crepuscular celebra misses per a ancians i nostàlgics. Per si tot plegat no fos prou galdós, cal afegir-hi que fins i tot el menys despert dels votants sap que qui mana de veritat són Angela Merkel i uns quants homes i dones més, cap d’ells espanyol, i això que n’anomenem els mercats.

Davant d’aquest panorama l’únic que podem fer per entretenir-nos és especular sobre el resultat. La meva aposta és que el de Rajoy serà el millor de la història del PP, i que, si tenim en compte que els sondejos tendeixen a suavitzar els canvis, no s’ha de descartar que trenqui tots els motllos.

¿Què pot succeir aleshores, és a dir, si el PP obté una súper majoria absoluta, si el PP guanya per massa? Hi ha dues possibilitats.

La primera: una victòria que superés la d’Aznar el 2000 atorgaria un plus d’autoritat al gallec, el qual podria controlar la dreta més barruera i al hooliganisme mediàtic madrileny, i imposar certa moderació, almenys en les formes. La segona: el triomf espatarrant faria que el PP es desinhibís i que afloressin els pitjors instints de la dreta espanyola; els excessos i la intolerància dominarien els pròxims quatre anys, exactament com en la segona legislatura d’Aznar.