Tot baixant per la Rambla de Catalunya de Barcelona el meu amic esmenta una cosa que va llegir, a manera de resum del que fa una estona que diem: «Ara seria impossible el desembarcament de Normandia». El 6 de juny de 1944, milers de soldats aliats van atacar la costa francesa des de la Gran Bretanya, en una operació –anomenada ‘Overlord’– clau per a l’acabament de la segona guerra mundial. A més de les tropes regulars hi participarien algunes desenes de milers de voluntaris. Recordem que els soldats dels EUA que van alliberar Europa del nazisme no eren professionals com ara. La mili no desapareixeria allà fins després del gran trauma que va suposar la guerra del Vietnam.
La frase «ara seria impossible el desembarcament de Normandia» va brotar en parlar –ho deuen haver endevinat– del que va ocórrer a París el divendres 13 de novembre i, concretament, quan provàvem d’aprofundir en com és la nostra societat europea i occidental. Aquesta, la qüestió de com som, quins són els nostres valors, la nostra mentalitat, la nostra manera de veure el món és, almenys, tan important com provar de comprendre com són ells, els terroristes, els partisans per dir-ho a la manera de Carl Schmitt, capaços de matar i matar-se sense titubejos, segurs que estan fent el que han de fer.
El món musulmà no ha passat per la il·lustració, i potser tardarà molt a passar-hi. Molts són, pel que fa a la relació entre la llei dels homes i la llei de déu, on nosaltres érem a l’edat mitjana, amb les nostres croades i la nostra inquisició. Amb els nostres heretges cremant com torxes i amb la nostra persecució dels jueus.
Ara, però, l’Estat Islàmic (EI) i la seva mentalitat medieval actuen sobre el terreny i en el ciberespai, i es beneficien a fons de la globalització, de les possibilitats tecnològiques i la llibertat de moviments –persones, armes, diners, informació, etcètera– que tenen al seu abast. Reverteixen la globalització, tan occidental, contra el mateix Occident. Que ningú no s’equivoqui: la lluita o la guerra –no em fa por usar aquesta paraula– que Occident té al davant serà llarga i es decidirà en molts fronts. Un d’ells, segurament el més important, les nostres ments, en la manera com raonem i prenguem decisions.
Hi ha qui diu que justament per això tenim les de perdre. Potser qui ho ha expressat més brutalment ha estat l’escriptor i periodista –durant molts anys corresponsal de guerra– Arturo Pérez Reverte: «Por eso los chicos de la pancarta de Londres [parla de dos joves musulmans que va veure alçant una pancarta on deia Europa és el càncer, l’Islam és la resposta] y sus primos de la otra orilla van a ganar, y lo saben. Tienen fe, tienen hambre, tienen desesperación, tienen los cojones en su sitio. Y nos han calado bien».
Davant tragèdies com la de París, Occident tendeix a psicoanalitzar-se. A blasmar els seus suposats defectes i febleses. Es recorda, així, que som una societat opulenta (Galbraith); postmoderna (Lyotard), en què es renuncia a la ideologia, a les grans narratives; relativista; amb valors tous; postmaterlistes (Inglehart); consumista; addicta a l’espectacle (Debord), i que s’esfilagarsa (Putnam). Vivim, en resum, en la modernitat líquida (Bauman). A un cert pensament occidental li encanta, a més a més, detallar amb obsessió allò que hem fet malament per provar d’explicar allò que ens passa. Ens rabagem –amb un esperit sorprenentment religiós– en la culpa. Busquem ser culpables. Mentre el segon tipus d’actituds porten a l’esterilitat i la paràlisi, el primer ens aboca a la comparació amb l’enemic: ells són durs, creients fins al fanatisme, disposats a matar i morir sense remordiments. «Tienen los cojones en su sitio», com diu Reverte.
Occident, Europa, ha fet, i fa, moltes coses malament. Tant a fora com a dins de les seves fronteres. No obstant, no crec en absolut que la solució, com semblen desitjar alguns, passi per provar de ser com ells. I menys encara per una resposta simple i unívoca, això és, per respondre a la duresa exclusivament amb la duresa. Més aviat l’estratègia a seguir consisteix, considero, en exactament el contrari, és a dir, a rebutjar amb intransigència ser com l’enemic. Intentar-ho seria infame i desastrosament ineficaç. Passa, en canvi, per aprofitar tot allò que sí que tenen de bo la nostra mentalitat, la nostra manera de veure el món, els nostres valors. Per ser més que mai com som. Per tant, per saber racionalitzar, separar les coses, per distingir i discernir, matisar, etcètera. I per saber ser alhora molt flexibles on convingui i molt durs allà on faci falta. Per no deixar-nos endur per la irracionalitat, tant la de la por com la de la ràbia. O la de l’odi contra nosaltres mateixos, l’autoinculpació i el pessimisme.