Catalunya continua amb el govern en funcions, això vol dir amb un govern disminuït, des del 27 de setembre. Les negociacions, si se’n pot dir així, entre Junts pel Sí i la CUP han esdevingut un autèntic fangar.

Molt probablement, encara que JxSí, i en concret Convergència Democràtica, hagués fet les coses d’una manera diferent, la CUP l’hagués portat al mateix cul-de-sac. Però almenys, com a mínim, el fastigueig, el mal humor i la frustració -l’erosió, en definitiva- entre els independentistes no seria de la magnitud actual. Els errors comesos per JxSí en la seva relació amb la CUP són uns quants, i no em puc estar de detallar-ne alguns.

1.- JxSí i CDC desconeixien la CUP abans de les eleccions i també en començar a negociar-ni. David Fernández no és la CUP. La CUP és una altra cosa. En aquest sentit, la icònica -i totalment espontània- abraçada entre ell i el president Mas va tenir uns efectes electorals desastrosos per JxSí. La coalició va homologar ingènuament la CUP, en el sentit de donar a entendre, sense dir-ho, que votar la CUP no era gaire diferent que votar JxSí, perquè al final tot sumava, tot empenyia en la mateixa (bona) direcció. Per desgràcia, tal com s’ha revelat estrepitosament, la CUP no es mou ni en l’univers ni en la lògica en què es mou la resta. Per si fos poc, el seu ideologisme binari, empeltat sovint d’odi, la paralitza, la inhabilita per fer política, que vol dir, entre d’altres coses, pactar amb l’adversari al servei d’un bé major.

2.-Fruit probablement d’aquest desconeixement, durant les negociacions JxSí va fer concessions sense assegurar-se la investidura de Mas. És el fenomen del cotxe pagat amb bestretes: JxSí i sobretot CDC van anar pagant religiosament i confiada les bestretes d’un cotxe que, en realitat, el venedor no tenia cap intenció de vendre’ls.

3.-La declaració independentista ha estat la més equivocada de les concessions fetes a la CUP. En primer lloc, per absolutament precipitada. En segon, perquè ha procurat l’excusa perfecte a l’Estat per endurir fins a la pornografia el seu setge: el control a distància de la Generalitat a través del FLA és l’atac més greu. L’Estat no té manies i tracta, i continuarà tractant a partir d’ara, Catalunya com una colònia en rebel·lió. La declaració, a més, ha situat la qüestió allà on la vol Rajoy i l’espanyolisme ferotge: en el terreny de la legalitat i la justícia, tot permetent-li eludir el terreny menys propici per a ells, el de la política i el debat democràtic.

4.-JxSí -tots els seus components- van permetre que la CUP fixés la idea, a base de repetir-la una i altra vegada, que Mas és sospitós de corrupció i que ha fet retallades perquè ha volgut, perquè hi disfruta i és un neoliberal de cor negre com el carbó. Al mateix temps, JxSí va acceptar sense immutar-se la càrrega ideològica de contraban que la CUP va introduir en la negociació. La impressió que es va traslladar, fins que alguns consellers no van començar a protestar, és que CDC és neutre ideològicament. Dit d’una altra manera: que és una mena de continent en què hi cap qualsevol mena de contingut, també els de l’extrema esquerra antisistema. El desconcert causat entre la seva gent ha estat fenomenal.

5.-Haver-se negat, durant massa temps, a analitzar seriosament la possibilitat de repetir les eleccions ha estat un altre error. Aquest bloqueig de JxSí i, especialment, de CDC i Mas, ha condicionat i ha contribuït a la precipitació, els dubtes i la falta de solidesa en les negociacions. Al final, unes noves eleccions són el mecanisme previst per situacions impossibles com la que vivim. No és tan greu, atès el desastrós atzucac en què ens trobem. Significa que cadascú ha d’explicar-se i assumir les seves responsabilitats davant els electors. Es tracta d’un xarop que pot resultar indigest, però que és impecablement democràtic.

Això sí: si s’administra, caldrà replantejar-se moltes coses. Segurament obligarà a situar-se en una ‘pantalla’ anterior -el dret a decidir- i ampliar la geometria dels possibles pactes. I obligarà, així mateix, a enterrar la idea que de la independència hi estem a tocar, que cal córrer, idea condensada en un lema que s’ha demostrat nefast: “Tenim pressa”. No tenim presa: el que tenim és molta feina per fer. Molta. I moltes dificultats i amargors per superar encara. Ho hem de saber.