Unió Democràtica, tregui o no representació diumenge, ha tocat fons. Ha tocat fons, a desgrat que acumula una llarga història -va néixer el 1931 i és la formació política ‘viva’ més antiga- i ha comptat amb grans personalitats al seu capdavant. Noms il·lustres i honorables entre els qui resplendeix el de Carrasco i Formiguera, perseguit alhora pel fanatisme feixista i pel de la nefasta FAI. Unió forma part d’una família política, la democristiana (o socialcristiana si ho prefereixen), que és la més potent d’Europa. La democràcia cristiana, juntament amb el la socialdemocràcia, va edificar el model europeu de convivència, el que combina democràcia parlamentària, economia de mercat i societat del benestar.
A més, aquesta força, després de partir peres amb els independentistes que han infantat Demòcrates de Catalunya, té una proposta sobre el conflicte amb l’Estat espanyol que molts ciutadans poden trobar atractiva: una disposició addicional a la Constitució que hauria de ser ratificada pels catalans, per als qui Unió defensa el dret a decidir. És una proposta que, agradi més o menys, és de segur més factible, per exemple, que la vaporosa reforma federal socialista.
Amb tots aquests trumfos i alguns més a la mà, com és que Unió està com està? Com és que avui a Catalunya, n’estic segur, hi ha molts més democristians que no voten Unió que no pas que la voten? Com és que ni tan sols no s’ha beneficiat de la inèrcia de tants anys a redós de Convergència?
La meva diagnosi és que el problema no és Unió, és a dir, el què, sinó el qui: Duran i Lleida. El líder democristià amb els anys ha convertit l’històric partit en un mer apèndix al servei de la seva persona. Unió ha esdevingut sinònim de Duran, el que ha resultat finalment desastrós. El partit avui és un partit anèmic, esfilagarsat, desarrelat, dirigit per un grupet d’on Duran ha anat posant i traient persones a conveniència.
El pitjor però no és això. Sinó que fa molt temps que la ciutadania catalana desconfia de Duran. És sobretot per aquesta raó que ell resta més que no pas suma, que és més impediment que solució. Duran és percebut per molts com algú ambiciós en excés, calculador, aferrat a la tàctica. Agressiu fins a l’estridència amb Mas i els seus antics aliats convergents. Algú que ha caminat massa temps sobre esponjoses catifes calçat amb elegants sabates italianesm, aliè als neguits de l’home del carrer. Un home de la ‘casta’, com es diu ara, de la vella política.
Condensen parcialment aquesta percepció aquells cèlebres retrats que li van fer a la seva ‘suite’ del Palace de Madrid. Duran hi posava envoltat del luxe i confort. El pitjor és que no li va passar pel cap que aquell exhibicionisme podia resultar, a ulls de molts, un atreviment irritant, una ofensa.
Quin futur té Unió? Em temo que només en té, en pot tenir, en la mesura que pugui passar pàgina de la llarga etapa Duran. Si ho aconsegueix, és indiscutible que té assegurat un espai rellevant en la política catalana. La pregunta següent i clau és, doncs, si Unió serà capaç d’adonar-se de la situació i posar-hi remei. Si es podrà passar pàgina. Si a Unió queda prou energia i convicció per esdevenir un partit com els altres, o millor que els altres, o el noble veler s’acabarà enfonsant per sempre.