Així com la situació dels refugiats sirians em fa venir al cap la guerra civil i els camps de concentració francesos, on els catalans que fugien dels franquistes van haver de viure com animals, la visita de Barack Obama a Cuba em trasllada automàticament a una pel·lícula. Es tracta de Thirteen days (Tretze dies), dirigida per Roger Donaldson i amb Kevin Costner en el paper de conseller del president John F. Kennedy (Bruce Greenwood).

El film recrea els fets que van succeir l’octubre de 1962, en plena guerra freda, quan un avió espia dels EUA va descobrir que la Unió Soviètica estava instal·lant míssils a Cuba. L’argument posa el focus sobre la dificultat de prendre decisions amb informació parcial i sovint contradictòria. Al mateix temps, Thirteen days narra les tensions entre la cúpula militar, partidària d’una resposta dura, i el president i el seu germà Bobby (fiscal general).

Segons quINA hagués estat l’actitud de Kennedy, aquells tretze dies haurien pogut desencadenar una guerra nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Una de les claus perquè això no passés rau en la capacitat de Kennedy i els seus col·laboradors de confiança per a l’empatia, és a dir, per posar-se, com diuen els americans, en les sabates de l’altre. Intentar comprendre, intentar imaginar, per què l’enemic (o qui sigui en cada cas) fa allò que està fent i no una cosa diferent.

Crec que Barack Obama -és només una intuïció- és una persona que està especialment dotada per a l’empatia. Per posar-se en el lloc de l’altre. I que aquesta virtut ha fet possible un esdeveniment històric com el que hem viscut en els darrers dies, amb un president nord-americà tornant, després de 88 anys, a l’illa del Carib.

Una de les sensacions més intenses entre els que hem tingut la sort de visitar Cuba és la d’estar davant d’un món aturat en el temps. Aturat físicament: els cotxes antics, els edificis escrostonats… L’altra és la de la pobresa de la gent -una gent, d’altra banda, encantadora- i la necessitat de tothom, o pràcticament tothom, de sobreviure com pot, vorejant les normes del sistema o saltant-se-les, cosa que no està mancada de risc.

Cuba és un lloc on la impressió d’estar vigilat pels membres del Partit és absoluta, de manera que la por ho amara pràcticament tot. No cal ser un dissident per acabar a la presó. Un hi pot anar a petar, per exemple -li va passar al pare d’un conegut meu-, per vendre carn a un particular.

Cuba no va ser un escenari més de la guerra freda. La revolució castrista va suscitar al seu moment les simpaties d’una part de la intel·lectualitat internacional. Un atractiu que, incomprensiblement, es va perllongar molt després, quan ja tothom sabia que el règim dels Castro no era més que una dictadura repressora, a més d’un experiment econòmic fracassat i causant del patiment de la població. Parlo -és el cas més paradigmàtic i vergonyós- de García Márquez, però n’hi ha d’altres.

L’autor de Cien años de soledad, mimat per la dictadura cubana, va dedicar-se a rentar la cara del règim, sense preguntar-se, per exemple, per què tants cubans estaven disposats a jugar-se la vida a bord de barquetes de construcció casolana per fugir d’aquell paradís. Va ser el Jean-Paul Sartre dels Castro, aquell Sartre que negava els crims de l’estalinisme no des de la ignorància, sinó des de l’ideologisme cínicament còmplice.

Fins fa poc -o potser encara passsa- entre nosaltres eren bastants els que minimitzaven la maldat del règim cubà tot lloant-ne el seu sistema sanitari o educatiu. No era veritat: la sanitat i l’educació són un desastre, però servia per disculpar, per atenuar els horrors de la dictadura. Ara n’hi ha que, de manera semblant, admiren Hugo Chávez i Nicolás Maduro, i fins s’enorgulleixen d’haver col·laborat amb la dictadura veneçolana.

Dèiem que Cuba sembla aturada en el temps. Ho està també políticament. És un anacronisme, un vestigi de la guerra freda. Barack Obama ho sap i ha estès la mà al règim com ningú ho havia fet abans. Però Obama no podrà aixecar l’embargament comercial contra l’illa perquè aquest està supeditat als canvis a Cuba en el terreny de les llibertats. I no sembla que els Castro tinguin dissenyat un pla de transició, de reforma democràtica. Per si fos poc, el president Obama ha fet el seu moviment massa tard, quan només li queden uns mesos de mandat. La finestra d’oportunitat és massa curta. Del tot insuficient.

¿I després d’Obama? Dependrà de qui sigui el pròxim president dels EUA. Si és Hillary Clinton pot haver-hi esperança. Continuaran probablement els passos endavant, però -així almenys ho veig jo- la democràcia i les llibertats trigaran encara força temps a arribar a Cuba. Desgraciadament.