La CUP és un autèntic doll d’humorades. A l’engròs i a la menuda, tan en allò transcendental com en allò anecdòtic.

Si fa quatre dies a Manresa, tot defensant una moció sobre la menstruació, reivindicava el “sagnat lliure”, la setmana passada tornaven a fer aixecar les celles del personal amb les seves estrambòtiques opinions entorn les imatges d’una parella, mascle i femella humans, copulant -amb un punt de desídia, tot sigui dit- en un banc de l’andana del metro de Barcelona, parada Liceu.

Anna Gabriel i Mireia Boya va assenyalar, en primer terme, que hi ha moltes coses pitjors al món que la pública fornicació. Totalment d’acord. Boya va fer una altra aportació: transmutada en caçadora de tendències, va sentenciar que això de cardar a l’andana és normal. Jo dec tenir un pa a l’ull, perquè em passo mitja vida en andanes i mai no he vist exercir, per dir-ho en termes CUP, el dret a la lliure ejaculació.

Però la senyora Gabriel no es va quedar aquí. No va poder-se estar de carregar, en una resposta que sembla ben bé un rampell conductista, contra el puritanisme, el conservadorisme, la moral cristiana i la Inquisició. No va maleir sant Joan Baptista perquè no li devia venir al serrell.

I mira que era fàcil despatxar el tema -no havíem quedat que no era important?- dient, simplement, que es tracta d’una anècdota situada en el terreny del mal gust o l’incivisme… I, si volia, podia afegir que l’espai públic i, en general, allò que és públic mereix el màxim respecte, entre d’altres motius perquè els seus primers beneficiaris primordials són els que menys recursos tenen. Dit diferent: al senyor que es desplaça en Mercedes i té xofer no l’amoïna gaire el que la gent pugui arribar a fer al metro…

Però no. Va preferir tractar d’alienats les persones a qui, com es ben explicable, molesta, escandalitza o cabreja haver de presenciar escenes calamitoses com la referida. Tots, alienats per la religió. I es va quedar tan ample. En un article publicat fa poc, Salvador Cardús assenyalava amb encert que el pensament anticapitalista és tradicionalista.

El tradicionalisme antisistema -que emparenta amb el mite del ‘bon salvatge’ i amb el més literari del ‘paradís perdut’- s’aferra a la crítica al capitalisme, les multinacionals, la religió o el que sigui per donar trellat a determinades posicions desbaratades, com és el cas del metro. Sovint sembla que el que realment els hi va és el tradicionalisme i que el discurs antisistema actua només de peanya.

Si hi rumiem, té la seva lògica: algú que està convençut que el món d’avui és un desastre absolut i que, a més, tot va empitjorant més i més cada dia que passa, acaba interioritzant la idea que el món d’abans era un món molt millor. Pur, lliure i feliç.

És una mena d’ideologia que, en menysprear obsessivament tota realitat que la posi en qüestió, acaba sent reaccionària, en el sentit d’anar contra el progrés. No deixa de ser paradoxal que aquells que parlen de puritanisme i d’Inquisició siguin els que segueixen un tipus de teologia tan cega i inflexible.

No obstant, i aquesta és la bona notícia, per molt que prediquin sacerdots i sacerdotesses de la CUP o antisistema assimilables, les persones una mica sensates -la immensa majoria- no es posaran a regirar la calaixera de l’àvia cercant els vells draps de la regla, a cardar o fer qualsevol altra necessitat on els vingui de gust, a negar-se a vacunar els fills o a parir només auxiliades per una branqueta d’arbre entre les dents…