Artur Mas duu les regnes d’aquest procés imprevisible. Mas, com molts altres, s’han pronunciat a favor d’un canvi fort, a fons (una incògnita gens irrellevant serà veure fins a quin punt l’impuls refundador l’acabarà interpel·lant a ell). També el ‘president’ Puigdemont desitja que la transformació no sigui a mitges.
El futur de CDC depèn en bona part del que facin aquests dos homes. Dos homes molt diferents, certament, però a qui l’atzar ha situat en un moment clau, tant per al seu partit com per al país.
Al mateix temps que es produeix aquest canvi, CDC ha d’afrontar la repetició de les eleccions espanyoles. Que ningú no s’enganyi: els resultats no seran bons. El més probable és que siguin pitjors que això: que siguin desastrosos. Els convergents -dirigents, militants, votants- estaria bé que en fossin conscients. El 26-J ni els hauria d’ennuvolar l’enteniment ni fer tremolar el pols.
Aquest cap de setmana ha fet cinc anys del 15-M, un impuls que ha donat lloc a Podemos i al que hem anomenat el colauisme. Aquests corrents d’esquerra tenen coses bones i coses horribles. Sigui com sigui estan en camí d’aconseguir l’hegemonia política a Catalunya. ERC se sent alhora amenaçada i també atreta -el que és inquietant- per aquesta dita ‘nova esquerra’. La CUP hi té punts de contacte evidents. CDC ha de preparar-se per ser durant una temporada a l’oposició.
El problema gros per al país és que mentre el moviment independentista agermana el benestar de les persones i la llibertat de Catalunya, el podemisme i el colauisme subordinen la llibertat nacional al seu particular esquerranisme. No neguen la qüestió catalana, però això no forma part del seu cabal polític ni és una inquietud central.
Aquest panorama condueix a pensar que venen temps complicats per a l’independentisme a més de per a CDC. Una Convergència que sens dubte necessita refer el seu orgull i afermar sense complexos les seves conviccions. Un orgull que especialment el ‘cas Pujol’ -i també els altres afers de corrupció real o atribuïda- i unes conviccions sovint sacrificades i desdibuixades en pro de la transversalitat i l’entesa. Exemple d’això últim és sens dubte Junts pel Sí i el govern resultant de les eleccions del setembre.
CDC necessita temps per assentar tant com pugui la transformació que és a punt d’experimentar, el que significa, ni més ni menys, que necessita que el govern de Puigdemont no esclati abans d’hora. Un temps que veurem si ERC està disposada a concedir, atès la seva ànsia per guanyar les eleccions catalanes i el ja esmentat avanç al galop de les tropes del podemisme, el colauisme i associats.