«Que sàpigues que estic tan a prop teu que, si estens la mà, crec que podràs tocar la meva», escrivia Leonard Cohen aquest estiu en el seu últim adéu a una de les seves muses, la noruega Marianne Ihlen, protagonista i inspiradora de So long, Marianne. Es van conèixer a l’illa allargada d’Hidra, a Grècia, als anys 60, en ple esclat hippie i quan ell ja era clavat a Al Pacino. Es van enamorar i després van ser amics fins que la mort la va cridar primer a ella i tot seguit a ell.
Quan vaig llegir el comiat de Cohen i que Marianne, en morir, havia efectivament estès la mà en l’aire, no vaig poder evitar que m’assaltés el record de la Capella Sixtina, i en concret de l’escena en què Miquel Àngel fa que Déu i Adam estiguin a punt de tocar-se, arribant gairebé a unir els seus dits. No podria dir per què aquesta i no qualsevol altra imatge em va venir al cap. Potser perquè el meu subconscient va associar la bellesa que Cohen creava amb la bellesa de les formes i els colors de la volta pintada pel geni renaixentista. Potser perquè va relacionar el talent de Cohen amb el de Miquel Àngel o, tal vegada, va identificar el quebequès amb algú que, com Adam, posseïa algun vincle íntim, molt especial, amb allò transcendent o esquiu a la raó.
Leonard Cohen, com reconeixia ell mateix, per exemple en el seu emotiu discurs en rebre el Premi Príncep d’Astúries, no era un gran guitarrista ni un gran músic. Era, això sí, un poeta immens. Ordia una poesia molt personal, en què les paradoxes de l’existència i el contrast entre el vitalisme i una dessolada melangia n’eren els protagonistes. És una obra que aconsegueix ser molt personal, amb molt de caràcter, és a dir: característica, el que la fa inconfusible per a les oïdes d’aquells que la senten.
I és molt personal pel que diu, per les històries que s’hi succeeixen, que són històries que, directament o no, ens parlen sempre d’ell mateix, sí, però també per la forma, per la manera com les seves paraules i els seus versos expliquen el que expliquen. Són paraules i versos sempre curulls de significat, de significats. Són aquests significats, les idees, i una sensibilitat particular les fonts de la poètica de Leonard Cohen.

Escolto Cohen des dels anys 80 i són moltes les cançons que m’estimo d’aquest artista nascut a Mont-real el 1934. Quasi totes les que aquests dies més s’han citat, com So long, Marianne. Però també d’altres potser menys esmentades, com The Partisan, posem per cas.
I hi ha també la veu de Leonard Cohen. Sempre he preferit la poesia dita o cantada a la poesia senzillament llegida. Sempre he preferit escoltar Ausiàs March a través de Raimon que arribar-hi directament llegint-lo en les pàgines d’un llibre. A Leonard Cohen, la genètica, la vida i potser alguna divinitat li han concedit una veu única, com de vella bóta de roure, com de violoncel amb les cordes pobrament encerades. Una veu profunda, molt, i un punt vellutada. Segura, natural, sàvia.
Fa un munt d’anys, Pere Duran Farell, conversant amb tot de joves com jo sobre el país i sobre què fa progressar realment les societats, ens va etzibar una recepta que aleshores em va desorientar. En un moment donat, Duran Farell, el gran empresari, va exclamar: «¡Necessitem poetes!». Ho recordo com si fos ara. Em vaig quedar de pedra, igual que, pràcticament n’estic segur, la resta dels presents. No vaig refer-me del tot ni quan va explicar que fa falta gent que no tingui por d’imaginar, de crear, de pensar diferent. De somiar, en definitiva. Com més passen els anys, més m’agrada la poesia –una determinada poesia; la poesia mai no pot agradar tota– i més coincideixo amb la radicalitat de la sentència de Duran Farell.

Quan em vaig assabentar de la mort de Leonard Cohen tenia a la tauleta de nit el llibre de Ramón Andrés Poesía reunida. Aforismos (editat per Lumen). És un pensador –i un savi– i un gran poeta, intens, depurat, aspre. Andrés, nascut a Pamplona i que viu a Barcelona de fa temps, antic cantant, escriu i recita molt i molt bé. La seva poesia també ressona d’una forma especial en la seva veu.
També és un poeta del significat i del sentit. Penso que alguns dels versos de Leonard Cohen els podria haver escrit perfectament Ramón Andrés, malgrat que ells dos siguin tan i tan diferents. Versos com, per exemple, aquests, que pertanyen justament a So long, Marianne: «I forget to pray for the angels/ And then the angels forget to pray for us» (Em vaig oblidar de pregar pels àngels / I llavors els àngels es van oblidar de pregar per nosaltres).