Els membres del jurat del cas Tous s’estaven dissabte passat en un hotel de Castelldefels. Tenien prohibit cap contacte amb els mitjans de comunicació per tal que el que hi sentissin o hi veiessin no afectés el seu criteri, no els contaminés. Tanmateix, l’autoritat judicial va fer una excepció en el seu règim d’aïllament i els va deixar posar la televisió perquè poguessin veure el partit entre els equips del Barça i del Manchester. Van ser molts els catalans que van fer exactament el mateix aquell vespre, fins al punt que es pot afirmar que el país va quedar paralitzat. A Wembley va plovisquejar abans que comencés el partit, però el camp era una perfecta catifa verda. Tot i que els anglesos cridaven com uns bàrbars, no es van produir incidents entre les dues aficions.

Poques hores després del match, Josep-Lluís Núñez estava assegut en un racó del Museu d’Història Natural de Londres. Abstret, semblava dialogar amb l’imponent esquelet del dinosaure que en presideix l’entrada. Llogar el Museu d’Història Natural per convertir-lo en discoteca d’un sol ús va ser una gran idea. No sé qui del club la va tenir, però segur que no va ser el geni que ha provocat que a la samarreta del Barça de la pròxima temporada la Qatar Foundation desplaci l’Unicef a la part baixa de l’esquena dels jugadors. És una gran equivocació que no em vaig poder treure del cap dissabte mentre contemplava com els futbolistes s’exhibien damunt del terreny de joc. Posar l’Unicef a la samarreta va ser una de les millors coses que va fer la junta de Joan Laporta, que sí que va entendre que el Barça és un símbol planetari i que, per tant, és transcendental a què i a qui s’associa, quina connotació té fer-ho. L’aposta per l’Unicef era valenta i intel·ligent, l’aposta per una fundació lligada a una dictadura islàmica no és res més que un negoci lleig i desagradable.