En els últims dies hem descobert pels mèdia el contigut de dos missatges de mòbil enviats per sengles polítics. El primer, del conseller Saura, d’Iniciativa, qualificava de tostón el discurs del president de la Generalitat en el debat de política general. El segon, del diputat del PP Sirera, considerant que el seu partit és una merda. El motiu d’aquest article no són les conseqüències polítiques desencadenades pel coneixement públic d’aquests missatges. El que pretenc és reflexionar, i en la mesura del possible donar claus, per avaluar des del punt de vista del periodisme si aquests SMS havien de ser difosos o no.

EN PRIMER LLOC, CAL RESSALTAR que les fotografies de la pantalla dels mòbils en què es van escriure els missatges van ser captades en un lloc semipúblic, el Parlament, amb accés permès a la premsa. Segon, cal tenir també present que es tracta de missatges d’índole privada. D’entre les que s’han emprat, l’analogia que més es pot assemblar a revelar el que deien els SMS és, en la meva opinió, la de la postal i no tant la de la carta, atès que el que escrivien Saura i Sirera estava exposat a la vista, no dintre d’un sobre o a recer de qualsevol altra protecció.

TENIM, PER TANT, D’ENTRADA, un element que sembla recomanar la no revelació de la informació i un altre (les imatges captades en un lloc semipúblic sense haver de fer cap altra acció que prémer el botó de la màquina fotogràfica) a favor de la primacia del dret a la informació, és a dir, de donar difusió al que apareixia en les pantalles dels mòbils.

PERÒ L’ASSUMPTE NO S’ACABA AQUÍ ni de bon tros. Hi ha un altre element, fonamental a tenir en compte: el grau d’interès públic de la informació. De les que conec, potser la definició més aprofundida del concepte ens el proporciona la BBC. En el document Pautes editorials (www.bbc.co.uk/guide lines/editorialguidelines/), s’apunta que la intrusió en la vida privada de les persones està justificada quan l’interès públic està clarament en joc. La BBC defineix a continuació què és des de la seva perspectiva l’interès públic. A desgrat d’avisar que dins la definició hi poden caber més components, fa un llistat d’aquells assumptes que en formarien part: (1) posar en evidència o descobrir el crim; (2) posar en evidència un comportament significativament antisocial; (3) posar en evidència corrupció o injustícia; (4) revelar incompetència o negligència significativa; (5) protegir la salut i la seguretat de la societat; (6) impedir que els ciutadans siguin enganyats per declaracions o accions d’un individu o organització, i (7) revelar informació que permet als ciutadans prendre decisions significativament més informades sobre matèries d’importància pública. Val a dir que la tradició nord-americana es troba en sintonia amb aquestes pautes de la BBC. Però específicament en allò que fa referènia al punt 6, això és, desemmascarar la contradicció entre el que diu i fa un polític en públic i el que diu i fa en privat, la màniga nord-americana és força més ampla que, en general, l’europea.

PER TANT, ELS RESPONSABLES dels mass media el que hauran de quiratar, de posar a la balança, per prendre una decisió és si l’interès públic del contingut dels missatges justifica traspassar la frontera que protegeix la privacitat dels ciutadans, també dels polítics. Si l’interès públic està clarament en joc. Aquesta decisió cal prendre-la de forma reflexiva i avaluant cada cas de forma individual, atès que mai dos casos són exactament iguals.

UNA NOTA AL MARGE: alerta amb l’hàbit de creure automàticament que qualsevol expressió privada és per força més sincera i, per tant, més veritat, que el que es proclama públicament. Moltes vegades és així, però no sempre, com ha avisat el professor J.B. Thompson. Sovint coses que diem en l’àmbit privat no responen a una reflexió serena i ponderada, sinó que són fruit d’un rampell, de l’afany d’impressionar, sorprendre, fer riure o, simplement, agradar al nostre interlocutor. A més, es produeix un canvi de registre i de context. O sigui, que també pot ser que Saura no pensi exactament que el discurs de Montilla va ser un tostón ni que en el fons Sirera trobi que el PP és un partit tan porqueriós.