Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de ‘desafecció’. Ho va advertir el 2009 l’editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l’Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d’aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s’ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d’octubre.

Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se’n, altres perquè pensaven que calia més múscul per plantar cara, altres perquè trobaven que no havia arribat el moment, altres perquè consideraven que els costos eren massa alts, altres -per exemple alguns grans directius i empresaris i alguns intel·lectuals- perquè Espanya resulta un bon negoci, i, finalment, uns últims que se sentien espanyols en un grau o altre. Sovint es donava una curiosa barreja d’elements.

El que ha passat, que sovint s’ha anomenat ‘desconnexió’, però que no és només això, resulta històric. Marca un abans i un després. Ho he escrit altres vegades, perquè n’estic convençut: en el fons, al final, el motiu principal del que ha passat, el que ha fet girar a tanta gent, no ha estat exactament ni l’Estatut del 2006, ni l’abusiu sistema de finançament autonòmic, ni els constants embats contra el català, ni la manca de reconeixement nacional, ni cap altra raó identificable, sinó el que hi ha rere de tot això: la humiliació. L’atac a la dignitat d’una gent. Els menyspreu. La voluntat de negar l’altre. De no reconèixer el seu dret a ser escoltat, per dir-ho en una expressió de Michael Ignatieff.

La crisi per l’Estatut no va ser només greu en si mateixa, sinó també perquè va portar el PP i rere seu el PSOE i la restat de poders de l’Estat ha desemmascarar-se. A revelar-se, diria que pornogràficament, en la seva veritable naturalesa. L’Estatut va mostrar una veritat que molts catalans no havien pogut o s’havien resistit a reconèixer. Des d’aleshores han estat milers i milers els que han obert els ulls. Els que exigeixen el dret a decidir sobre el futur. Els que, a més, volen la independència. Des d’aleshores, de la seva banda, l’Estat no ha deixat ni un sol dia de mostrar agressivitat i menyspreu pels catalans.

No ha deixat de tractar-los com a vassalls, com nadius revoltats. Com a gent a qui cal escarmentar. Per cert, la mentalitat que domina els poders formals i fàctics de l’Estat menysprea també aquells que catalans que rebutgen la independència, perquè per a l’Estat, per molt espanyol que un català es declari, per molt servicial que es mostri, sempre és abans que res un català i, per tant, sospitós. I és, per definició, menys que un espanyol.

Darrerament, pràcticament cada dia hi ha atacs molt durs contra els que van encapçalar la revolta catalana, decisions venjatives, escanyament econòmic, retallada o intents de retallar el poder de la Generalitat, amenaces, insults, etcètera. La ‘guerra bruta’ policial, per la qual ningú no ha demanat disculpes, és impensable que s’hagi aturat.

Cadascun d’aquests actes no fa altra cosa que confirmar per a molts catalans que la voluntat d’humiliació, i de submissió, és quelcom profundament inserit en l’esperit d’aquells que gestionen el poder espanyol. Els avis i els pares van estar disposats a acceptar-ho durant el franquisme. Es van resignar a no dir i a no recordar. Ho van assumir com el preu a pagar per la derrota. Això va continuar durant la Transició, que va consistir, entre d’altres coses, a transmutar la dominació franquista sobre Catalunya en una dominació amb aparença democràtica.

Una d’aquestes demostracions de quina és la naturalesa del conglomerat que mana a Espanya s’ha produït aquesta mateixa setmana. No és l’única de recent, però m’ha semblat extremadament significativa.

Parlo de la reunió dilluns a Barcelona del Consell Superior de l’Exèrcit. Era la primera vegada en setze anys que un encontre d’aquestes característiques, ple de generals carregats de condecoracions, tenia lloc a la capital de Catalunya, ja que normalment es fa a Madrid. La ministra de Defensa, que també és, detall gens menor, secretària general del PP i vicepresidenta de la FAES, va declarar als mitjans de comunicació que “la unió fa la força”, que, traduït, deu voler dir aproximadament que al vassall no li convé plantar cara. Cospedal va al·ludir també a la pluralitat, que deu voler dir aproximadament que els pobles indígenes poden ser diversos.

L’Estat, dilluns, va voler ensenyar el bastó, apel·lant a la memòria de la por, ja que el catalanisme sap que, des de fa segles, sempre que hem lluitat hem perdut. No sembla que aquest alçar el garrot, aquest picar-se el pit de goril·la o ensenyar el cul vermell del mandril, desentoni amb una Constitució -aquesta Constitució que els que la van votar i els que no la van voler votar ara sacralitzen- que compta, entre els seus articles més prominents, amb aquest, el número 8: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.

Un cop rellegit, convindran amb mi que el que va fer la ministra de Defensa dilluns resulta ben explícit.

Ara som on som. Els ous no és que s’hauran de trencar, és que ja s’han trencat. Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com abans.