aig començar a llegir Karl Ove Knausgård quan va sortir La mort del pare, el primer volum de la sèrie de sis novel·les titulada La meva lluita. Algú me’n va parlar. No solc, ja fa uns anys, llegir gaires novel·les i, per tant, dedueixo que qui me’l va recomanar devia ser molt convincent.
Soc dels que s’hi van enganxar, potser no com si es tractés d’una droga irresistible, tal com li va passar a l’escriptora anglesa Zadie Smith, però m’hi vaig enganxar. Després de La mort del pare vaig empassar-me’n la resta, fins a arribar al cinquè i penúltim volum, Dies de pluja, el darrer a aparèixer d’aquesta catedral literària alçada amb una obstinació brutal. Certament, no tothom queda presoner de Knausgård. Hi ha qui no hi connecta, esclar.
La meva aproximació a aquest escriptor no és, per tant, intel·lectual ni producte de gaire reflexió, sinó, diguem-ne, de l’assaig-error: vaig fer un tast de la seva escriptura i em va seduir. Racionalitzar aquesta connexió amb Knausgård és el que provo de fer en aquestes ratlles.
Knausgård, com el mateix escriptor va repetir fa unes setmanes a Barcelona, al CCCB, parla d’allò que millor coneix: ell mateix. Parlar d’un mateix té sempre un risc. I si un escriu milers de pàgines sobre un mateix aleshores el risc es dispara fins a convertir-se en un fosc abisme. Sobretot si un es proposa dir les coses tal com són. Si pretén ser honest.
Anem a pams. El primer que a un li ve al cap quan comença a llegir-lo és el següent: aquest paio no pot tenir tanta memòria, és impossible. Encara ho penso ara: és impossible. És impossible evocar les coses de la manera que ell les evoca. Al CCCB va explicar que el que recorda ho recorda -sens dubte té la memòria de deu elefants-, i quan no, ho escriu com creu, de cor, que va passar. Escriu allò que considera més plausible entre les opcions de què disposa.
Però el que alguns han anomenat “experiment de la memòria” no és probablement el més important en Knausgård. Al cap i a la fi, com ell mateix diu, crear és recordar i recordar és crear. El més important és com s’ho fa algú a qui no li ha succeït res realment fora del normal per atraure d’aquesta manera tanta gent. Part del secret rau en l’estil senzill i aparentment fàcil de la seva prosa i, també, en la seva obsessió per la descripció, la descripció contínua, incansable, del que és quotidià, teòricament poc important o accessori. Aquesta capacitat per engrandir el detall, el que és petit, el connecta, d’alguna manera, amb Mann, Proust i Joyce.
Knausgård ens força a mirar-lo fixament, sense poder desviar la mirada o aclucar els ulls. El mirem a ell, mirem els seus pensaments, les seves emocions, la seva música, els seus enamoraments, les seves pors, les seves borratxeres, el seu cos, allò que l’envolta, des de la cafetera fins a la caseta dels seus avis a la muntanya o la pluja omnipresent. I això, en alguns, en molts lectors, produeix hipnosi, de manera que un acaba assemblant-se a l’incaut d’entre el públic a qui el mag ha demanat que es concentri en el pèndol que li posa davant dels ulls. Hi ha un moment en què la monotonia del pèndol captura la ment. El moviment no és ràpid ni s’accelera com els girs dels dansaires sufís, però és igual d’absorbent. La persona deixa de pensar. El do del noruec per fer això és inigualable (malgrat que la seva hipnosi no funcioni amb tothom).
Deia una mica més amunt que un no pot pretendre escriure sis llibres sobre la seva vida, dient-hi les coses tal com són, i no tenir molts, moltíssims problemes. Començant pels problemes amb un mateix. És el que li ha passat a Knausgård. La veritat sempre és una qüestió moral. Quin és el preu que un està disposat a pagar per la veritat? Sens dubte el noruec estava disposat a pagar un preu molt més alt que la immensa majoria de nosaltres. El seu premi ha estat una obra extraordinària i el reconeixement. Si ha valgut la pena, no crec que ni ell mateix ens ho pugui dir.
Knausgård ha intentat reiteradament explicar què és el que el va moure a emprendre una aventura tan temerària. La meva lluita és el fruit d’una monstruosa voluntat, una voluntat en molts sentits subversiva, d’afirmació. D’afirmació estrictament individual. En posar-se el mirall al davant, però, ens l’està posant igualment al davant a tots nosaltres, els seus lectors. I el que es dona és el resultat meravellós, radical, d’una paradoxa: tot i que, per una banda, és absolutament cert que cada ésser humà, tal com demostra Knausgård, és únic i irrepetible, de valor incalculable, també ho és que, ens agradi més o ens agradi menys, al mateix temps tots som molt, molt semblants.