De sempre han existit governants extravagants i forassenyats. En el moment d’escriure aquestes ratlles trobem a la cartellera teatral barcelonina, per exemple, l’obra d’Albert Camus dedicada a Calígula. Sense marxar de Roma, hi ha Neró. O, més tard, Mussolini, Idi Amin Dada i tants d’altres. Abunden els tipus delirants en les dictadures, i en especial en dictadures del que abans se’n deia el Tercer Món -penso ara en l’extraordinari retrat de l’etíop Haile Selassie que va fer Kapuscinski-, encara que no només del Tercer Món. On és més complicat de comptar-ne és en el ram de països que conformen les democràcies occidentals. És justament aquesta la singularitat de Donald Trump, president de la democràcia més gran del planeta.
Trump, entès com a personatge públic, és absurd. Ve a ser com si en una pel·lícula romàntica ambientada als salons de Viena hi aparegués de sobte Arnold Schwarzenegger caracteritzat de Terminator. Trump està fora de context, no participa ni dels codis ni de les lògiques establertes i, per tant, es fa impossible traçar el sentit dels seus actes, que resulten inintel·ligibles. No encaixa perquè parla un idioma que, en la gran conversa política, ningú no és capaç d’entendre.
En aquest punt cal una precisió. Veure Trump com un personatge òbviament dislocat, del tot estrany al relat general en el qual participa, no s’ha d’interpretar com un atenuant ni com una mena d’exculpació quant a la seva gestió com president dels EUA. Des del meu punt de vista, moltes de les decisions que ha pres al llarg d’aquests mesos són errònies, equivocades. No sols això, sinó que a més sovint resulten contradictòries les unes amb les altres.
Em penso, tanmateix, que això, per molt greu que pugui ser, que sens dubte ho és, no és el que, en realitat, fa singular Donald Trump. Sinó que el que el fa singular, anava a escriure inigualable, és el com. Com és, com actua, com raona, com s’expressa, com es mou, com parla l’actual president de l’estat més poderós del món. El com és l’essencial, per molt que sovint les decisions i les formes siguin difícils de diferenciar, o que les mesures preses no facin altra cosa que acompanyar i confirmar el desgavell de les formes.
Entre l’home Trump i el personatge Trump no hi ha a penes diferències
La desubicació del personatge de la dermis taronja i la clenxa de cabell d’àngel és evident, i s’ha fet més aguda des que va prendre possessió, el 20 de gener passat. Les campanyes electorals estan menys reglades i admeten més heterodòxia. Per aquest motiu, crec, van ser molts els qui aleshores no se’l van prendre del tot seriosament. També perquè es va pensar que Trump, com fan tots els polítics, actuava, feia xou, i que, per tant, si finalment arribava a la Casa Blanca canviaria i adoptaria el rol institucional esperat.
Dèiem que els personatges extravagants i forassenyats són menys habituals en les democràcies sòlides i consolidades que fora d’elles. De fet, la seva arribada al poder es pot veure com un error, propiciat per una colla de circumstàncies, casualitats i elements anòmals. És com si el sistema hagués estat hackejat.
Trump, a desgrat dels seus milions, pot ser considerat un outsider que ha arribat a la Casa Blanca contra pronòstic. ¿Qui s’imposarà, el president destraler i excessiu o el context, el conjunt de codis i regles -també de persones- que regeixen les institucions? Crec que les institucions i el sistema, per dir-ho així, derrotaran Trump. El que espanta són les conseqüències dels seus actes fins aleshores, alguns dels quals no només els pagaran els ciutadans nord-americans.
La condició de personatge de Donald Trump resulta indissociable dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. La comunicació política avui, quan la competència per l’atenció de la gent és salvatge, és més pròxima que mai a l’espectacle, tot confirmant les reflexions anticipatòries de Guy Debord. Els mitjans -especialment els audiovisuals- i les xarxes actuen aïllant i subratllant els trets més particulars de les persones, tendeixen a la transmutació alhora simplificadora i exageradora, és a dir, caricaturesca.
No cal haver passat pels tallers de l’Actors Studio per saber que com més pròxima, més identificada, es troba la persona del personatge que ha d’interpretar, més creïble i viva en resulta la interpretació. Em temo que és el que passa amb el president dels Estats Units, i que molts han descobert massa tard, també els membres del seu propi partit: entre l’home Trump i el personatge Trump no hi ha a penes diferències. Ell a penes actua. La manca d’aquesta distància, tan normal, tan higiènica, fa encara més alarmant el que en aquests moments està passant als Estats Units. I li atorga una inquietant dimensió patològica.