Alts càrrecs del Govern detinguts, guàrdies civils irrompent a la Generalitat i a la seu de la CUP, empreses i particulars escorcollats, amenaces als mitjans de comunicació pel fet de difondre publicitat sobre el referèndum, tancament barroer de pàgines web, assetjament a més de set-cents alcaldes, prohibició d’actes públics, recurs al delicte de sedició com a revenja contra manifestacions pacífiques, advertiments als directors de centres d’ensenyament…

No s’atura aquí la cosa, ja que, a més, l’economia catalana ha estat intervinguda per Madrid -sobrevivim al caire de l’ofec-, de la mateixa manera que el ministeri de l’Interior maniobra a través de la fiscalia pel control dels Mossos d’Esquadra (cosa que mai es va plantejar amb l’Ertzaintza, malgrat els assassinats d’ETA).

L’Estat ha aconseguit posar greus entrebancs al referèndum. Així, l’1-O s’ha quedat sense sindicatures electorals, cosa que suposa un greu impediment. També hi ha dificultats pel que fa als altres elements necessaris: el nomenament de membres de les meses, les urnes, les paperetes oficials…

Cal sumar-hi les constants declaracions hostils i mancades de respecte de membres del govern espanyol (també del PSOE i Ciutadans), així com la propaganda disfressada d’informació amb què els mèdia espanyols fumiguen les societats espanyola i catalana.

Tot això ha passat o està passant. I ningú no sap què més pot arribar a passar. Milers de guàrdies civils i policies nacionals esperen l’ordre d’actuar.

Davant de la situació creada, moltes persones no independentistes han optat per fer costat al sobiranisme, per exemple participant en el referèndum de l’1-O. O senzillament no fent res contra el referèndum, situant-se’n al marge.

Aquesta és la raó que fa que les manifestacions en defensa de la Constitució i de la unitat d’Espanya o siguin un fracàs o bé estiguin dominades per l’extrema dreta i els feixistes. No és que no hi hagi a Catalunya demòcrates contraris al dret de decidir o la independència, senzillament el seu bàndol actua d’una manera tan vergonyosa que és molt difícil d’identificar-s’hi.

El dimecres dia 20 va marcar un important punt d’inflexió. Aquell dia els guàrdies civils van entrar en diferents departaments de la Generalitat i van detenir catorze alts càrrecs. Dissabte vaig parlar per telèfon amb un amic meu, contrari a la independència. Ell, que és una persona acostumada a fer previsions en termes de cost-benefici, sempre havia considerat que intentar-ho era massa perillós, que comportava massa riscos. Quan vam parlar per telèfon em va anunciar que volia anar a votar. Estava indignat per l’actuació del govern central i els aparells de l’Estat. I per la suspensió de facto de l’autonomia catalana.

És literalment impossible que Rajoy ignori que ha ofès molt seriosament els catalans sobiranistes i també molts que no ho són. De fet, és com si el president espanyol s’hagués aixecat definitivament de la taula i hagués girat l’esquena als catalans, a tots. Ha abandonat qualsevol afany de persuadir i ho fia tot a la força bruta.

Aquesta decisió és transcendental. No tan sols perquè dona avantatge al sobiranisme i l’independentisme, a qui ha cedit molt marge per avançar, sinó també perquè renunciar a convèncer Catalunya tindrà profundes conseqüències per a l’Estat durant unes quantes dècades, si és que abans no s’ha assolit la independència.

L’1-O serà, segur, una nova gran mobilització. Una nova demostració d’empenta del sobiranisme i l’independentisme. Però no una votació com sempre. Pot ben ser que el que finalment es produeixi diumenge sigui una mena de 9-N, en el millor dels casos, o un referèndum esguerrat, desigual, mercès a l’acció del govern i la justícia espanyols.

A partir de la nit de diumenge caldrà reflexionar. Serà un moment molt especial, decisori, perquè s’haurà de triar el camí a prendre. Personalment, penso que la declaració unilateral d’independència (DUI), en què alguns pensen, és un error enorme. Per diverses raons, entre les quals perquè donaria arguments per multiplicar l’acció repressora contra Catalunya. I també perquè sens dubte dividiria les forces del sobiranisme i l’independentisme.

El més enraonat és, des del meu punt de vista, convocar eleccions autonòmiques de seguida amb l’objectiu d’aconseguir la majoria absoluta folgada -en escons i vots- que als partidaris de la independència els va mancar el 27 de setembre de fa dos anys. Si s’acaba optant igualment per una DUI, tindrà més legitimitat amb una àmplia majoria electoral al darrere que no pas amb una votació realitzada en les condicions en què, malauradament, s’haurà de produir el referèndum de diumenge.