En una colla de desenes de pobles i ciutats de Catalunya votaran diumenge sobre la independència. Més que demostrar que una majoria de catalans pretén la independència, que no ho poden fer, les votacions serviran per normalitzar i tal vegada dissipar, encara que sigui una mica, negres pors i tabús arrelats. Organitzades i viscudes per independentistes, les votacions seran també una festa, una celebració, que, a banda de reafirmar els convençuts, pot tenir, potser, algun efecte pedagògic, així com, per què no advertir-ho, també algun perillós efecte bumerang.
NO VULL DESMERÈIXER EL MOVIMENT que va endegar-se a Arenys de Munt. Ni restar-li importància. Tampoc no seré jo qui discuteixi la força dels símbols. El que succeeix és que a mi -i suposo que a molts altres- no em preocupen tant els convençuts com els molts altres que, per diversos motius, no ho estan. Em penso que els que creiem que Catalunya és una nació i té dret a decidir el seu futur al món no podem perdre de vista, sigui quina sigui la conjuntura, que una gran part dels nostres compatriotes té sensibilitats i punts de vista diferents. I que cal buscar estratègies intel·ligents i seductores per fer créixer el nombre de nacionalistes o catalanistes (jo no distingeixo) fins que siguin una àmplia majoria.
EL FUTUR DEPÈN, DONCS, de la capacitat de Catalunya de fabricar catalanistes o nacionalistes. De construir una identitat que sigui compartida. És per això que em costa d’entendre i m’irrita, la tendència d’alguns independentistes a demonitzar els altres ciutadans, vici que, increïblement, es manifesta amb més virulència contra els que prefereixen parlar poc d’independència, però que treballen cada dia per estendre el patriotisme, que no pas contra els adversaris objectius no sols del catalanisme sinó també de la catalanitat. Sembla ben bé com si afectats d’alguna variant severa de pensament màgic, alguns independentistes creguessin que la independència és quelcom aliè, al marge, dels homes i les dones que neixen, alenen i moren.
LES DESQUALIFICACIONS que ha rebut l’editorial comú de dotze diaris catalans constitueixen un exemple paradigmàtic d’aquesta estigmatització de tot aquell i tot allò que no sigui, a ulls dels inquisidors, prou pur, prou autèntic. De l’editorial s’ha dit que és servil, genuflex, dependentista, al servei dels poder fàctics, botifler, etcètera. En la seva lògica esquemàtica, com que l’editorial no és un editorial independentista, cal rebregar-lo, estripar-lo, cremar-lo. L’editorial no es va redactar per satisfer aquells que només es conformarien amb una text que proclamés la independència. L’editorial no és independentista. L’editorial, en canvi, fa un pas endavant inèdit i transcendental en defensar la identitat de Catalunya -el que inclou la definició de Catalunya com a nació i l’obligatorietat del català-, reclamar respecte per part de l’Estat i advertir de les serioses conseqüències de l’escapçament d’un Estatut aprovat en referèndum, i que alguns vam recolzar sabent que no és la panacea, però sí l’oportunitat d’avançar algunes passes.
SENS DUBTE, UNA PROBABLE sentència adversa del Constitucional desfermarà una onada de malestar. La situació creada pressionarà intensament sobre els sectors centrals, majoritaris i moderats de la societat catalana. Catalunya, però, no es pot permetre frivolitats, ni actuar impulsivament. Els partits polítics i els principals actors socials tenen el deure de ser valents i responsables, responsablement valents, i això en aquest cas significa pensar en la complexitat del país tenint els ulls i el cor posats en el futur. Igualment, els correspon en primer terme, hi estan obligats, defensar a peu i a cavall la dignitat innegociable dels catalans a què al·ludia el títol de l’editorial dels diaris. Catalunya haurà de saber combinar adequadament aquest dos factors, la dignitat i l’esperança en un futur millor, quan arribi el moment de la resposta, una resposta que, a més, ha d’incloure la majoria del país. Sens dubte el repte és molt més difícil que escriure un oportú article editorial o organitzar consultes populars aquí i allà. Tant de bo tots plegats sapiguem estar a l’altura.