El Constitucional s’ha carregat, feliçment, les anomenades ‘beques Wert’, batejades així en al·lusió a un dels pitjors -i això és dir molt-, ministres del PP. A més de pèssim ministre, Wert gastava unes formes tavernàries difícilment igualables –li faltava només l’escuradents a la boca- i és un fanàtic espanyolista, cosa que, d’altra banda, realment no el distingeix gaire d’altres col·legues seus.
En el seu dia el titular d’Educació (!) es va treure de la màniga que si una família volia impedir que el seu plançó aprengués català, el govern espanyol no podia fer altrament que ajudar-la per tots els mitjans al seu abast. Va decretar, doncs, que la família en qüestió portés, amb totes les despeses pagades, el seu fill a una bona escola privada en castellà, on les oïdes de l’infant no serien sotmeses als horribles sons de la llengua d’Ausiàs March.
Es tractava de garantir el suposat dret dels pares a impedir que els fills aprenguin català. Gens curiosament, aquest mateix dret ni se’ls hi ha passat pel cap d’instituir-lo en relació al castellà, l’anglès, les matemàtiques o la química, per exemple.
És igual que l’escola en català faci decennis que funciona i hagi donat i doni fruits socialment valuosíssims. És igual que els nens escolaritzats en català tinguin millors notes d’espanyol que, per exemple, els de la Comunitat de Madrid. És igual que la ciència hagi demostrat els avantatges del bilingüisme per al desenvolupament cognitiu de les persones. És igual que el català sigui una llengua petita i dèbil –tots els catalans parlen espanyol, no tots els catalans parlen català- que necessita una decidida protecció.
La factura de l’escola privada en castellà, i aquí rau la gràcia, no la pagaria ni la família contrària al català ni el govern espanyol, sinó el conjunt dels catalans. Sis mil euros per nen o nena. Aquesta aberració es va tirar endavant amb l’aval de Rajoy. És una més del femer d’ofenses que han portat a més de dos milions de catalans a concloure que el millor per a ells es disposar d’un estat propi.
En el rerefons d’aquesta mentalitat hi alena un reguitzell de creences diverses i molt antigues, les quals, em sembla, expliquen els reiterats, persistents i obsessius atacs contra el català.
Una d’elles és que el català és una llengua de segona, una mena de ‘patois’, és a dir, no ‘exactament’ una llengua com la resta de llengües ‘normals’. Una altra, que el català té molt d’impostura, que se sosté artificiosament si no, com sol dir l’espanyolisme ignorant i/o maliciós, mitjançant la imposició. La tercera creença dicta que, en definitiva, els catalans som uns consentits als quals s’han fet massa concessions. Des de l’òptica colonial que ho entela tot, els dominats es comporten no sols com uns desagraïts sinó també com uns insolents. I la quarta i última: parlar català pot propiciar l’estima al país, a la seva gent i la seva cultura, al país del dominats, s’entén. Contindria, per tant, el nostre idioma un component subversiu, un virus, que no es pot ni s’ha de tolerar. És més, que s’ha d’anorrear com sigui.
Si no és ara, més endavant. Així que es pugui.