Encara recordo aquells temps, que lluny que semblen ara!, en què el tripartit va entrar a la Generalitat amb alguns dels seus representants anunciant mans netes i auditories contra la gestió convergent. Recordo també Antoni Castells donant lliçons d’administració pública i anunciant que ell reduiria el dèficit i encongiria el deute. I a Joan Ridao quan denunciava el nombre segons ell abusiu d’alts càrrecs i assessors a la Generalitat, xifra que el tripartit hauria de multiplicar fins al deliri. Doncs ara resulta que, tot i que la crisi va fer-se palesa el 2008 –en realitat el 2007 ja hi havia indicis clars que aniríem pel pedregar-, el president Montilla, imitant Zapatero i amb tota la barra, demana un pacte a CiU. Quan falten com a màxim vuit mesos, comptant l’estiu, per a les eleccions catalanes, Montilla se’n recorda, amb gens d’innocència, que hi ha una oposició i un senyor, Artur Mas, que és seriós i a més quan parla d’economia sap de què parla. I armat amb el lema demagògic segons el qual si ajudes Zapatero has d’ajudar Montilla, el tripartit somia que CiU avali les seves polítiques. Per descomptat, mentre Catalunya es convertia en campiona de l’atur i de la destrucció d’empreses, Montilla ha menystingut CiU una i altra vegada, i les mesures que ha pres les ha pres sense encomanar-se ni a Rita la cantaora. És la segona vegada que se’n recorden de Mas: l’altra cop ho va fer Ernest Maragall que va aconseguir, amb tossuderia, consensuar amb CiU la llei d’Educació, probablement una de les coses de més pes que ha fet el govern Montilla. Maragall és, per cert, aquell que va prescindir d’ICV-EUiA i que creu que els catalans estan farts del tripartit.

És evident que Mas no pot deixar que el tripartit l’utilitzi de coartada i per amagar els errors comesos i, encara menys, els que segur que continuaran cometent. Sí que ha de admetre el diàleg i mostrar-se constructiu, però en cap cas rubricar mesures en què no cregui. O sigui, que pensi que no contribuiran a millorar la situació de Catalunya. I, francament, es fa difícil imaginar algun pla en què participi Iniciativa (pressuposar què pot fer ERC és arriscat) que Artur Mas o algú més o menys sensat pugui compartir. O sigui, que, com en la llei d’Educació, Montilla haurà de continuar de bracet amb els postcomunistes (Iniciativa) i comunistes (EUiA) amb què i gràcies als quals governa o pactar amb Mas i CiU una bateria de mesures que puguin ajudar a sortir de la crisi, sortida que, d’altra banda, no ens enganyem, depèn poc (algú podria tenir la temptació de dir que afortunadament) del govern Montilla i també poc (encara que molt més) del govern de l’indocumentat Zapatero.