És una obvietat com una casa de pagès, però, veient com van les coses, cal sens dubte repetir-la una altra vegada: la capital de Catalunya, Barcelona, és molt important. Ho és per al país i ho és també per al projecte sobiranista/independentista. Increïblement, però, els actors d’aquest bàndol es comporten amb una irresponsabilitat i una feblesa estratègica que fan feredat. Disputes, desunió, improvisació, caos. El resultat: la bona gent independentista resta astorada davant un espectable deplorable. Tot plegat fa més difícil a l’independentisme una batalla, la de Barcelona, programada per al 26 de maig i en què els seus adversaris, en especial Ada Colau i Manuel Valls, aniran, estan anant, a totes.

En aquests moments, i si no m’he perdut alguna cosa, hi ha un candidat clar: Ernest Maragall. ERC va canviar Alfred Bosch pel germà de l’antic alcalde i president de la Generalitat pensant que era un candidat millor. Esquerra confia de guanyar i després arribar a acords. La meva impressió és que peca d’optimisme —tant pel que fa al candidat com al resultat. Com tothom sap, les eleccions municipals no funcionen com les autonòmiques o les espanyoles. Qui guanya, encara que sigui amb una victòria pírrica —l’exemple més recent i més clar és el d’Ada Colau—, ho té tot a favor per governar.

La meva opinió ha estat sempre que calia, a Barcelona, una candidatura forta independentista que aplegués almenys ERC i el món neoconvergent. Oriol Junqueras i els seus no ho han volgut, empesos per l’enfrontament que mantenen uns i altres i per un optimisme que, com deia, trobo una mica desconcertant a més de temerari.

Però on hi ha més embolic és en el bàndol neoconvergent —sé prou que aquesta denominació no és gaire feliç, però alguna cal emprar-ne. Aquí tenim una candidata elegida pel PDeCAT, Neus Munté, que és possible que l’exconseller empresonat Joaquim Forn acabi desplaçant com a cap de cartell.

De la seva banda, Munté i el seu partit estan a l’espera de saber quines són les intencions de Carles Puigdemont i la seva Crida. Allò que es va presentar com un paraigua que havia d’acollir diverses forces polítiques ha quedat en ben poca cosa. Sembla que ara com ara tot es redueix a absorbir el PDeCAT. Lògicament, hi ha una part important dels demòcrates que s’hi nega en rodó. Com a màxim, admeten, podria tractar-se d’una coalició (o una mena de coalició). El tipus d’aliança que s’articuli, si s’articula, entre Puigdemont i el PDeCAT no podrà ser normal ni ortodoxa, atès que no pocs dels membres de la Crida ho són alhora del PDeCAT, començant per Puigdemont.

En tot cas, segur que Puigdemont té les seva pròpia idea de qui ha de ser l’alcaldable, cosa que, naturalment, pot trastocar novament la posició de Munté i potser la de Forn…

Per si fos poc, ens trobem que Ferran Mascarell, un dels impulsors de la Crida de Puigdemont, ha decidit no esperar més a veure què determina Waterloo i ha llançat la seva pròpia candidatura, promocionada per una petita plataforma, Junts per la República. Mascarell és un bon candidat i té molta experiència. Aparentment, està fent mèrits per incorporar-se en un bon lloc —ell voldria el primer— en la candidatura que puguin infantar Puigdemont i el PDeCAT.

Finalment, queden la CUP i Jordi Graupera. La CUP, seguint la seva tradició, concorrerà amb noves cares, i ho farà en solitari. Graupera, després d’acabar la seva estada als Estats Units, va llançar la idea d’unes primàries independentistes. Com era de preveure, cap dels actors destacats li va fer cas, amb l’excepció d’una ANC que, amb Elisenda Paluzie al capdavant, oscil·la massa sovint entre la desorientació i el disbarat. Al final, la cosa ha acabat amb Graupera de candidat a l’Ajuntament de Barcelona. El que va ser presentat com un intent de llista unitària independentista ha produït l’efecte contrari, això és, ha afegit una nova llista independentista. Segons alguns, Graupera podria aconseguir representació.

Resum: embolica que fa fort i tants caps tants barrets. Sembla com si tots plegats s’hagin posat d’acord en una sola cosa: fer ben complicat que l’independentisme governi a Barcelona.