L’independentisme es troba encara a hores d’ara sumit en el desconcert després de la derrota política —el fracàs, si es prefereix dir-ho així— soferta el 27 d’octubre de 2017. El naixement, aquest cap de setmana, de la Crida Nacional constitueix, a parer meu, una prova de la confusió i les contradiccions que per desgràcia segueixen tenallant una part de l’independentisme, al qual li està costant horriblement adonar-se de l’ombrívol paisatge engendrat per aquella derrota.

Malgrat això, s’ha d’esforçar a afinar la seva intel·ligència i no deixar-se arrossegar per les emocions, per molt justificades que siguin, si vol evitar que la seva posició —i amb aquesta, la de Catalunya— empitjori.

Encara que en els últims temps l’independentisme no hagi aconseguit demostrar-ho, es poden fer dues i fins i tot tres coses a la vegada. Els propers mesos transcorreran marcats pel judici a la cúpula independentista. L’independentisme polític i civil ha de protestar, impugnar un procés judicial ple d’ombres i denunciar en l’àmbit internacional, sobretot a Europa, la repressió. El judici donarà segurament molts motius per a la indignació, fins i tot entre aquells que no són independentistes, però cal mantenir el cap fred, és a dir, no deixar-se portar per la ràbia.

Així mateix, si el Govern vol influir en el judici, hauria d’intentar-ho discretament, no formulant exigències als quatre vents. Val això també per a altres tipus de demandes, atesa la desbocada agressivitat de la dreta en relació amb tot allò que té a veure amb Catalunya.

Els que controlen les cúpules judicials, fiscals i de les forces de seguretat no són afins als socialistes, sinó al contrari, cosa que dificulta enormement la capacitat de maniobra de Pedro Sánchez. Ho hem viscut fa uns dies amb les irregulars detencions dels alcaldes de Verges i de Celrà i d’altres independentistes. Mentre al govern de Rajoy no li feia pràcticament falta donar directrius als esmentats aparells de l’estat, ja que molts dels seus membres estan ideològicament alineats amb el PP (quan no amb Ciutadans o Vox), al PSOE no li passa el mateix.

Cal considerar, d’altra banda, la gran debilitat política en què es troba Sánchez, ja que governa amb molt pocs diputats propis i amb un suport complementari fràgil. A l’interior del PSOE resulten així mateix evidents les tensions i són molts els que, després del que ha passat a Andalusia, contemplin amb pànic els eleccions del maig. Que el PSOE donés suport a Extremadura a una infame demanda d’un 155 duríssim formulada pel PP —una veritable suspensió de la democràcia— és producte de la convicció que si un no juga la carta de la catalanofòbia pot perdre fàcilment la partida.

Per tot això, no comprenc per què l’independentisme ha d’impedir la tramitació dels pressupostos espanyols —millors en tot cas del que hi ha ara— i el seu posterior debat, sabent, com saben tots perfectament, que Sánchez no vol però tampoc pot donar llum verda a un referèndum d’independència.

Debilitar Sánchez és facilitar un govern futur de la tríada de la dreta (o, si de cas, un pacte PSOE-Ciutadans), cosa que suposaria un daltabaix per a Catalunya. El dilema entre el PSOE o la dreta salvatge no se l’ha inventat Sánchez, sinó que és un perill absolutament real —més encara amb la implosió de Podemos—, una dramàtica perspectiva.