He seguit aquests darrers dies, la veritat és que sense entusiasme i amb gran inquietud, l’episodi dels llaços grocs, protagonitzat pel president Torra i la Junta Electoral Central. Aquest episodi exemplifica, per desgràcia, la mena de desconcert en què es troba no tot, però sí una part molt significativa de l’independentisme.

Quan Ciutadans va denunciar la presència dels llaços, el president i el govern català havien d’haver dissenyat una resposta. Van tenir prou temps. Tanmateix, la impressió sobre el que en realitat va succeir és una altra. No solament no es va preparar res en el si del govern, sinó que la resposta, quan va arribar, va ser improvisada pel president Torra. Aquesta mena de coses no es fan així. Tota acció ha de respondre a una estratègia i a un càlcul sobre la relació de forces.

L’independentisme no es pot permetre mossegar tots els esquers ni intentar xutar totes les pilotes que li arriben. Tenint en compte que s’està encara gestionant una derrota ―la del 27 d’octubre del 2017―, ha de rumiar amb molta cura què fa i què no fa. I únicament ha de comprometre’s en aquelles batalles que són rellevants i, segon i més important, té possibilitats clares de guanyar. Cal ser cerebrals, molt freds i estrictament calculadors, tot plegat absolutament imprescindible quan un és el dèbil i té davant algú més fort disposat a esclafar-lo sense miraments.

En el cas de la batalla dels llaços, després d’improvisar, finalment es va trobar una resposta aproximadament bona: la de la pancarta reclamant llibertat d’expressió. La factura d’aquesta topada, però, és alta. Massa.

Suposem que l’episodi s’ha tancat ―esperem-ho― i repassem-ne ràpidament els danys principals:

a) Els Mossos d’Esquadra s’han vist obligats ―actuant com a policia judicial― a entrar en escoles i instituts per buscar i eliminar llaços.

b) Torra ha regalat una munició molt rendible a les dretes espanyoles, que cavalquen embogides amb l’afany d’arrasar els drets i les llibertats catalanes, a més de forçar un gir explícitament autoritari a Espanya.

c) No crec que l’independentisme o el sobiranisme hi hagi guanyat res rellevant políticament ni electoral, al contrari: molts ciutadans es poden haver sentit incòmodes per l’espectacle al qual han assistit i/o perquè creuen que no passa res greu perquè durant unes quantes setmanes no hi hagi llaços als edificis del govern català.

d) No s’han guanyat tampoc, al contrari, segurament s’han perdut, simpaties entre aquells espanyols comprensius amb el sobiranisme i l’independentisme, i que consideren, per exemple, que el judici que té lloc al Suprem és absolutament injust i ple d’irregularitats.

e) Molt probablement el president Torra acabarà sent inhabilitat per no haver complert a temps les ordres de la Junta Electoral.

En tot plegat hi trobo també, si m’ho permeten dir així, una mena de pulsió sacrificial, de gust romàntic per la immolació, que em deixa absolutament desconcertat. Estupefacte. No puc entendre ni justificar que persones que són avui al capdavant de l’independentisme, i en un moment tan delicat, s’endinsin entusiàsticament en batalles que un sap, o hauria de saber, que no guanyarà. I que més tard, un cop es confirma que, efectivament, no hi ha sortida triomfant, aleshores es pretengui presentar l’embolic com una gesta heroica i plena de sentit.

Si ser cerebrals, molt freds i estrictament calculadors és l’única fórmula que pot donar a l’independentisme i el sobiranisme l’oportunitat d’aconseguir un dia els seus objectius, la manera segura de fracassar és aprofundir en la manca d’estratègia (que hauria de ser ―no em cansaré de repetir-ho―, conjunta, el més àmpliament compartida possible) i la improvisació, tot plegat presidit per un empatx de romanticisme i emocionalitat que enterboleixen la raó i tan sols ajuden a caure, és a dir, a continuar prenent decisions errònies.