És cert: el PSOE va facilitar la investidura de Rajoy i va votar, després, el 155. Però també és cert que gràcies al PSC el 155 va respectar TV3 i no va ser tan agressiu com el PP i Ciutadans haguessin volgut. Els socialistes catalans es presentaran a les eleccions del 28-A amb un bon cartell, Meritxell Batet, i amb un missatge clar, molt semblant a aquell que José Zaragoza va idear ja fa molt temps: “Si tu no hi vas, ells tornen”, aquesta vegada referit a la tríada dretana i ultraespanyolista. Un enfocament que sens dubte Pedro Sánchez farà extensiu a tot Espanya.
Més que mai a Espanya s’enfronten dos blocs. Esquerres contra dretes. Són, amb totes les cometes que vulguin, les eleccions més guerracivilistes des de la Transició. És degut, en gran part, al fet que des d’aleshores ençà la dreta espanyola no ha estat capaç d’homologar-se a les formacions de centredreta europees de l’estil, posem per cas, de la CDU alemanya. La irrupció de Vox en el panorama polític espanyol i el desplaçament de Casado i Rivera cap a l’extrema dreta han suposat un pas enrere, una regressió.
El PSC traurà uns bons resultats. Rebrà vots de ciutadans que volen aturar la dreta de la Reconquesta i que aposten pel diàleg amb l’Estat per avançar en la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat.
També ERC es presentarà com a vot útil i favorable al diàleg. Molts sobiranistes i independentistes li poden lliurar el seu vot. Són els que, després d’analitzar el fracàs del 27 d’octubre de fa dos anys, creuen en una estratègia pragmàtica, basada en el realisme. En l’avaluació de la relació de forces. En posar els llums llargs. En recuperar forces i guanyar múscul. Sumar més gent a la causa. Aixecar ponts també amb els que no veuen clar ni el referèndum ni la independència.
El PSC i ERC ho tenen ben parat. Mirant-ho des d’avui estant ―les coses canvien a un ritme embogit―, és molt probable que un dels dos guanyi els comicis del 28 d’abril. Els seus missatges són relativament fàcils d’explicar i de ser compresos.
En competició amb ells hi trobem Junts per Catalunya. És a dir, el PDeCAT més un nombrós grup de persones entorn del president Puigdemont. Per quarta vegada, Puigdemont ha llançat una ofensiva sobre el partit en el qual milita.
Les formes de Puigdemont són poc diplomàtiques, per dir-ho eufemísticament. Primer, es va arrogar el dret a confegir la llista per a les eleccions del 21 de desembre del 2017 (les convocades via 155); després, va assetjar Marta Pascal fins a descavalcar-la com a líder del PDeCAT; a continuació, va pretendre imposar de nou els seus candidats a les eleccions municipals de Barcelona, i ara ha aconseguit que el partit acceptés les seves exigències de cara al 28-A. No entenc com molta gent del PDeCAT ha tolerat tanta OPA hostil des de dins. Com la gent favorable a una estratègia pragmàtica no es rebel·la o, si més no, genera un espai polític alternatiu. Potser cal esperar.
A força d’empentes, Puigdemont ha fet que Junts per Catalunya s’allunyi d’una estratègia pragmàtica. Però, quina és l’estratègia del president exiliat a Waterloo? Doncs el bloqueig de la política espanyola i la seva desestabilització. Puigdemont i els seus, i amb ells l’espai postconvergent, s’arrenglera amb la CUP. La seva oferta de cara al 28-A no és altra que boicotejar la política espanyola mentre no s’entri a parlar de l’autodeterminació i el referèndum. Recordem que Puigdemont ja era absolutament contrari a fer caure Rajoy per donar el poder a Sánchez.
És útil, pot ser-ho, l’estratègia de la desestabilització i el bloqueig? Si la dreta espanyolista governa, no. En el seu programa hi ha l’aplicació immediata d’un 155 de barra lliure, tan dur i perllongat com faci falta per acabar amb el sobiranisme i l’independentisme. L’escenari al qual donaria lloc això és dramàtic, si no és que un sigui un fervorós partidari del ‘com pitjor, millor’.
L’estratègia del bloqueig i la desestabilització està pensada, teòricament, per a un escenari semblant al que ja existia. És a dir, per a una victòria insuficient del PSOE, el qual necessitaria aleshores els vots independentistes. En aquest punt, algú es pot preguntar per què l’independentisme va contribuir al fet que es produïssin noves eleccions, si ja disposava del millor escenari possible a Madrid. Caldria que ho responguessin ERC i PDeCAT. Com he dit i escrit diverses vegades, la meva opinió és que impedir la tramitació dels pressupostos de Sánchez va ser un error.
Tornem, però, a la pregunta. Pot ser útil l’estratègia del bloqueig i la desestabilització? Crec que no. Perquè tothom sap que ara el PSOE no permetrà un referèndum, passi el que passi. La resposta puigdemontista a això torna a conduir, doncs, a unes noves eleccions. A la roda del hàmster. Un bucle que només es trencaria amb una victòria de la dreta radical espanyola.
És això el que es pretén? Bloquejar i desestabilitzar el PSOE fins que guanyin els Casado, Rivera i Abascal? Si és així, que es digui en veu alta i amb totes les lletres, per tal que els catalans puguem votar tenint una clara consciència a què juga cadascú.