La campanya, que ara arriba a la recta final, no ha estat una campanya exemplar. Tampoc no s’esperava. Ha consistit en una carretada de proclames superficials i emotivistes llançades per uns candidats amb més ambició que gruix intel·lectual. Els principals assumptes tractats: Catalunya i els debats televisius. Pel que fa a Catalunya, l’escarment per l’1-O o, per ser més precisos, esborrar la catalanitat de Catalunya, és la proposta estrella de la triple dreta. En aquesta tasca, Casado y Rivera compten per atiar l’odi amb Álvarez de Toledo y Arrimadas. Pel que fa al PSOE, es tracta de negar el referèndum i brandar la llei (en sintonia amb Rajoy), això sí, amb diàleg i de la mà de Meritxell Batet, el to de la qual, gràcies a déu, res té a veure amb les siameses de la dreta.
El segon gran assumpte, dèiem, han estat, són, els debats televisius. Aquí Pedro Sánchez no ha necessitat ningú per posar-se en evidència. El pitjor va ser la decisió inicial, quan va preferir debatre a la televisió privada —Atresmedia: Antena 3 y la Sexta— i no a TVE. Per què ho va fer això? Perquè a la privada li oferien —atenció— incloure en el debat Santiago Abascal. Dos greus incongruències, doncs: a) menysprear la televisió pública, la de tots, la que se suposa que qualsevol govern ha de defensar i prioritzar; b) molt pitjor: obrir la porta del debat a un partit ultra sense representació a les Corts.
Aturem-nos aquí un moment. Sánchez i el seu entorn consideraven, pel que sembla, que amb Vox al debat seria més fàcil presentar PP, Ciutadans i Vox com la mateixa cosa. No se’ls va ocórrer, en canvi, i és simptomàtic, reclamar a Atresmedia la incorporació dels independentistes —que sí que tenen representació al Congrés i el Senat—, a desgrat que això hagués pogut ajudar al PSOE potser més que la participació de Vox. Oimés quan es dona la gran paradoxa que Catalunya és un assumpte sobre el qual han debatut i continuaran debatent davant les càmeres quatre partits, cap dels quals és català.
A Pedro Sánchez, el socialista, no li va importar gens ni mica regalar audiències milionàries a Abascal i Vox només perquè calculava que això suposaria un inconvenient per als seus adversaris de la dreta. Resumim-ho amb una frase que Maquiavel mai no va escriure: el fi justifica els mitjans.
He sentit alguns periodistes molt respectables queixar-se que la discussió sobre els debats és una discussió metapolítica. Ho deien planyent-se que aquesta qüestió de la tàctica comunicativa prevalgués sobre d’altres aspectes realment polítics, és a dir, sobre les propostes concretes dels partits.
No acabo de compartir del tot aquesta tesi de la metapolítica. La decisió de Sánchez que afavoria Vox és molt, molt política. Va més enllà fins i tot de la política entesa com a mesures concretes o projecte, ja que toca directament el moll de l’os del que és polític: els valors. I el que va demostrar Sánchez amb la seva decisió va ser, ni més ni menys, quina és la fermesa i el gruix dels seus valors.
En la disjuntiva entre egoisme o convicció democràtica, va optar pel primer. Va preferir un teòric avantatge —un sol debat amb Vox present al plató— malgrat que comportava fer un gran favor a un partit d’extrema dreta. Al final, tanmateix, ha tingut el contrari del que volia: dos debats a quatre i, a sobre, seguits. Amb la seva manera de procedir, Sánchez, l’estendard del bloc d’esquerres, no solament estava fent política, sinó que mostrava, exhibia —sense gaire pudor, per cert—, la seva vertadera anatomia moral.