No puc evitar la temptació de provar de desxifrar l’elecció de Meritxell Batet i Manuel Cruz al capdavant de, respectivament, el Congrés i el Senat. El moviment de Pedro Sánchez es produeix com a rèplica al bloqueig independentista contra Miquel Iceta, el primer candidat a presidir la Cambra Alta. Què busca Sánchez amb aquesta ‘operació dos per un’? Amb aquesta pilota a l’esquena de la defensa d’ERC i Junts per Catalunya?

En primer lloc, presentar davant d’Espanya i Catalunya l’independentisme com a contrari al diàleg. Com a culpable que res s’hagi mogut. Això lliga amb una acusació que no s’ha parat de repetir: l’independentisme viu millor en el conflicte o, més encara, l’independentisme impedeix que es resolgui el conflicte perquè d’ell en viu. I amb una sentència de Sánchez mateix: no ens en podem fiar.

En segon lloc, si una cosa van deixar clara les recents eleccions de l’abril és que els ciutadans espanyols, en el seu conjunt, rebutgen la brutalitat contra Catalunya, és a dir, la seva ocupació administrativa per acabar amb l’independentisme i laminar la catalanitat fins a reduir-la a peculiaritat regional. Això i no una altra cosa anhelava la ultra-Espanya ―PP, Ciutadans i Vox― instrumentalitzant l’article 155.

En tercer i darrer lloc: el missatge de Sánchez té encara més intenció si ens situem a Catalunya. A més de l’anteriorment apuntat, els noms de Batet i Cruz poden ajudar el PSC en el seu camí cap a la recuperació de posicions. En contra del tòpic que ens retrata com a interessats i descarnadament comerciants, els catalans som uns animals purament sentimentals. Ens desarma que ens estimin o ho facin veure, segurament per l’ambient de catalanofòbia profund i persistent a Espanya. També, potser, per la nostra història d’uns segles ençà, farcida de garrotades i punyents derrotes. I, en definitiva, per un cert acomplexament.

Hi ha una paràbola de Tarradellas, que solia repetir Jordi Pujol, que diu que a Madrid tenen un gran raspall per fer la pilota als catalans quan s’hi acosten, catalans als quals raspallen i que solen tornar a casa contents però amb les mans indefectiblement buides.

És possible, per tant, que el líder del PSOE pretengui amb Batet i Cruz aconseguir més vots a Catalunya el pròxim dia 26. Sánchez, que és sobretot un especialista en la tàctica, en la jugada curta, confia que estovarà catalans dubitatius i, fins i tot, potser alguns sobiranistes i independentistes.

Aquesta visió, aquesta simplificació, és similar a la de la dreta espanyola, les terminals mediàtiques de la qual s’han afanyat a denunciar enutjades que Sánchez posa “dos catalanes” al Congrés i al Senat. El cabreig catalanofòbic ha estat evident.

Si els elegits per presidir les dues cambres haguessin estat castellans o andalusos, haurien titulat que Sánchez posa “dos castellanos” a les cambres? Potser sí, però segurament no. El que és indiscutible és que no s’hagués percebut com una provocació gairebé intolerable. Sánchez, el traïdor, ―brama la dreta silvestre― premia Catalunya tot i el “cop d’estat” del la tardor del 2017.

L’independentisme es va equivocar tallant les ales a Iceta. Era innecessari perquè no el beneficiava en res. I ha permès Sánchez doblar l’aposta i amplificar l’efecte buscat, amb l’afegitó de culpar ERC i Junts per Catalunya de la manca de diàleg.

Ara bé: Sánchez el desitja realment, el diàleg? Encara més: vol arreglar alguna cosa en relació a Catalunya? Deia més amunt, i ho he escrit força vegades, que Sánchez és un especialista de la tàctica. L”operació dos per un’ és un moviment de campanya, una maniobra més del president del govern espanyol.

En conseqüència, tant pot ser que Sánchez acabi avançant en la dinàmica del diàleg i la negociació com que no. Dependrà de les circumstàncies, o sigui, de si li convé. De si calcula que hi guanya més que no pas hi perd. Que ningú no esperi, però, ni en la millor de les hipòtesis, que Sánchez s’obri a un referèndum sobre el futur de Catalunya. En la fase política en què es troba Espanya, el màxim que es pot esperar de Madrid és alguna concessió, alguna rectificació, alguna millora, algun intent. Algun peix al cove.