Va succeir. El destí va tancar-se sobre si mateix i el germà petit, Ernest, va emular el seu germà gran quasi trenta-set anys després, els que han passat des que Pasqual Maragall va convertir-se en alcalde de Barcelona. Ernest Maragall evoca també l’esqueixament del PSC en els últims anys, que ha perdut gran part del seu sector catalanista.
ERC se la va jugar, se la va jugar molt, en elegir el seu candidat i l’aposta, l’experiment, li ha sortit bé. Molt ajustadament, però li ha sortit bé. L’ hegemonia republicana a la política catalana es va consolidant, entre d’altres coses amb uns resultats molt esperançadors per a ells en algunes ciutats rellevants de l’anella metropolitana de Barcelona.
No se la van jugar només els republicans elegint l’exsocialista Ernest Maragall com a cap de cartell. També se la van jugar en rebutjar una candidatura unitària amb Junts per Catalunya, cosa que hauria assegurat, gairebé d’entrada, una Barcelona governada per l’independentisme. ERC va preferir anar per lliure i ha aconseguit un triomf històric, en bona part perquè, val a dir-ho, molts electors postconvergents han optat pel vot útil en constatar que Junts per Catalunya no tenia opcions de guanyar.
Ada Colau és, com sap prou bé Xavier Trias, un adversari temible. Va aconseguir mantenir, malgrat els desgavells evidents i els errors comesos, la narrativa populista segons la qual ella, una dona del poble, s’enfrontava a l’establishment. Molts van creure que, en efecte, Ada és ‘autèntica’ i si no ho ha fet millor és per manca d’experiència i perquè la lluita contra els poderosos és desigual. Si fa quatre anys va aconseguir destronar Trias en l’esprint final, aquesta vegada, també en l’esprint, ha estat ella qui ha perdut l’alcaldia.
En el seu segon intent com a alcaldable, Jaume Collboni va acariciar el triomf en el primer tram de l’escrutini electoral, però finalment les previsions es van imposar rotundes. El PSC ha tingut uns excel·lents resultats en el conjunt del país, el que significa una autèntica recuperació després de l’estat de postració en què es trobava. Sens dubte, s’ha beneficiat de la mobilització i la esperança desfermades per Pedro Sánchez i el PSOE. Al PSC li ha anat molt bé que les eleccions municipals y europees es produïssin tan a prop de les espanyoles.
Notori és, d’altra banda, el fracàs de Junts per Catalunya a Barcelona, un daltabaix sorprenent tot i el retrocés patit al conjunt del país. Joaquim Forn ha estat menys visible durant la campanya del que potser era d’esperar. Això ha fet que tot el pes recaigués en Elsa Artadi, a qui, per tant, cal atribuir una proporció notable dels mals resultats.
La figura omnipresent durant la campanya de Carles Puigdemont, i el seu innegable atractiu entre els rengles independentistes, no ha estat suficient per amortir la catàstrofe barcelonina. Aquest daltabaix esdevé més cridaner encara si tenim en compte l’èxit clar del president que viu a Waterloo en les eleccions europees, que ha aconseguit abatre clarament Oriol Junqueras i ERC, formació que va guanyar aquests comicis ara fa cinc anys.